L’Espanya post-franquista del segle XXI és, igual que l’Alemanya del 43, un país inconscient.
A finals de 1942, poca gent a Alemanya pensava … i a més podia pensar que en cosa de setmanes començaria el principi del final del Reich nazi gràcies a l’esforç sobrehumà del gloriós Exèrcit roig, després suposadament haver estat derrotat en la sobredimensionada Operació Barbarroja.
L’Espanya post-franquista del segle XXI és, igual que l’Alemanya del 43, un país inconscient. El procés de lobotomització ideològica generat a partir de l’anomenada transició és la base per a una uniformització política en què amb prou feines hi ha diferències entre les “forces polítiques”. A la sort de Partit Únic (fins els fons dels actes electorals són de color blau) de doble vessant i un mateix discurs estructural cal afegir una dada fonamental: la decisiva funció dels mitjans en l’assentament i interiorització d’un Discurs políticament correcte i Obligatori. És a dir, un país homogeneïtzat sobre les bases de la unicitat ideològica i sense pluralitat real. Només cal veure la reacció dels mèdia i de “els” partits davant el comunicat d’ETA per apreciar la inexistència de dissidències respecte al decretat discurs oficial de la “derrota d’ETA”.
En aquest context de “democràcia de Partit Únic” i “pluralitat dirigida”, l’estat ha desenvolupat des de fa dècades un relat propi clarament desinformatiu i virtual sobre la realitat d’Euskal Herria. Induint mitjançant desenes de variables explicatives, interessades i incorrectes, una perspectiva que desdibuixa la dimensió real del conflicte i aquest mateix, creant una dimensió virtual de la realitat que ha estat l’esmorzar, dinar i sopar informatiu durant dècades entre els espanyols.
El búnquer
L’abisme entre el que diuen i passa és cada dia més gran. I així seguint una perversa lògica goebbelsiana, l’estat, el Bunker mateix s’ha cregut el que tracta de fer creure als seus súbdits però que no té res a veure amb la realitat. Va passar a Alemanya en el tractament de la informació sobre Stalingrad i va acabar sent un clar paradigma patològic en les últimes hores del búnquer de Berlín, quan l’alt comandament es creia les seves pròpies fantasies fugint de tota confrontació realista.
El Bunker espanyol segueix insistentment parlant de derrota d’ETA mentre que transmet una histèria incoherent amb l’hipotètic sentir que hauria de generar aquesta notícia. És clar que potser és que no es tracti d’una derrota d’ETA encara que tractin de maquillar així la realitat.
Per començar el mateix Bunker ha transmès sistemàticament, des de fa anys, que “tot és ETA”. Si així fora és absolutament esquizofrènic entendre que ETA estigui derrotada i l’esquerra abertzale ressorgeixi políticament com l’Au Fènix. I clar els súbdits espanyols no entenen res: “ETA està derrotada però governa a Guipúscoa i tindrà grup parlamentari a Madrid”. És clar el problema és que quan s’escriu sobre la realitat des del mentida interessat i des de la perspectiva ideal respectiva arriba un moment en que alguna cosa no quadra.
La realitat que els espanyols mai han pogut conèixer parteix de la base que “la mera banda de delinqüents” és alguna cosa molt més complexa. És el reflex d’un conflicte polític que en aquest moment li ha esclatat a les mans al negacionisme unionista espanyol. I és impossible i de bojos que després d’anys de reduccionisme interessat, de jivarització de la realitat basca explicar ara que ETA ha estat derrotada, però al seu torn ha guanyat políticament.
A la crisi de credibilitat política i informativa s’uneix la decadència d’un estat tocat de manera estructural i en procés de galopant depauperització que impossibilita tota possible recuperació. L’estat espanyol infectat per xacres incurables com la corrupció, el clientelisme i la mediocritat, s’està convertint en un A-estat sense credibilitat, sense crèdit i sense futur.
L’abisme del qual parlàvem abans s’aprecia també amb nitidesa en la categoria dels líders i del projecte polític que confronta el conflicte. La capacitat política de l’esquerra abertzale i la talla de la seva militància està a anys llum de la mediocritat general que transmeten les “elits” polítiques espanyoles i regionalistes.
Cessament definitiu
Si hi ha algun element explicatiu del “cessament d’activitat” d’ETA és sens dubte la capacitat de saber entendre de manera dinàmica dels processos polítics.
L’equació és senzilla. Tot evoluciona i es transforma. Per bé o per mal. Més encara en aquests temps en què la revolució tecnològica que vivim cada dia indueix una velocitat de transformació, adaptació i canvi integral. Tots fem servir de manera més eficient la tecnologia comparat en com ho fèiem fa tres anys, cinc i no cal dir deu.
És evident que tècnica i organitzativament és molt difícil en un context geogràfic tan petit i cèntric del primer món com és Euskal Herria desenvolupar, la lluita clandestina armada. Però a més de les objeccions lògiques relatives al nivell d’obsolescència d’aquesta, en el cas d’ETA, hi ha un altre element explicatiu fonamental que defineix de manera clara l’actual escenari.
El capital polític de tants anys de resistència és indiscutible. Tot i que el discurs fàcil que remarca la derrota d’ETA en què no ha aconseguit cap dels seus objectius tàctics, aquest omet que els objectius estratègics estan més a prop que mai.
Els estats mai han pogut assimilar a l’independentisme, integrar-lo, domesticar-lo. Malgrat la repressió, la guerra bruta, les polítiques de pastanaga autonòmica, la inducció del descrèdit, la virtualització desinformativa, el desdibuixament del conflicte o la involució il·legalitzada, l’independentisme està més fort que mai.
Mai hi ha hagut tants independentistes, tants independentistes bascoparlants, tants independentistes bascoparlants formats i amb consciència nacional. I és en aquest moment, en què no hi ha alternativa a l’independentisme, no hi ha opció B en un estat que s’esvaeix, que s’ha esgotat tractant de neutralitzar i assimilar les seves herències històriques mitjançant una homogeneïtzació ruïnosa basada en autonomies absurdes, és quan, en efecte, els fruits de tantes dècades de lluita i resistència comencen a brollar.
L’esquerra abertzale ha donat un exemple paradigmàtic a nivell internacional. La història del MANB és fructífera pel que fa a la seva referencialitat internacional des d’una posició d’esquerra. Un poble tan petit que tant ha donat a tants. El dinamisme polític de l’Esquerra Abertzale ha estat el seu millor aliat enfront dels moments de canvi estructural internacional. La caiguda del Mur, l’auge del neoliberalisme imperialista o la narcotització individualitzant del procés Globalitari han estat i són processos contemporanis que van arrossegar a desenes de moviments i persones a la conversió al sistema o anar-se’n a casa.
Unilateralitat paradigmàtica
Fins ara tots els processos de pau a nivell internacional s’han caracteritzat per una bilateralitat que en la majoria dels casos permetia a la part més poderosa bloquejar els acords mitjançant l’incompliment, i desgastar així a la part feble, el que feia del propi procés de pau un mer instrument tècnic per a la confrontació, depauperant aquest fins al punt que molts processos de pau han acabat sent mers procediments de pacificació. El més paradigmàtic és sens dubte el procés palestí-sionista.
Aquesta capacitat de bloqueig i d’instrumentalització dels processos negociadors ha estat una constant en la nostra història. Mai hi ha hagut voluntat ni altura de mires en els estats per avançar a un acord superador del conflicte. És clar que, com pot negociar res algú que nega el punt clau de la qüestió! L’existència del conflicte!
Aquesta perversa dinàmica es caracteritza pel seu estaticisme. Són cicles estàtics, on el bucle negociador sorgeix després de períodes de confrontació generalment per seguir agreujant al més feble fins que aquest ho estigui tant com per aconseguir una final repressiu definitiu.
El procés actual parteix d’una lògica diferent que trenca amb aquesta perversitat. Des de la unilateralitat i de manera dinàmica s’avança en posicions de rendibilitat política que per si mateixes involuciona el marc i obren un escenari en el qual el bloqueig és impossible. La nova dinàmica deixa oberta la porta a possibles i desitjables negociacions per a un final ordenat. en què no hi hagi ni vencedors ni vençuts. En el cas que no hi hagi sensibilitat negociadora, els processos seguiran indefectiblement avançant per la senda unilateral. Hi ha diversos exemples internacionals que avalen la via de la unilateralitat combinada amb la negociació multilateral. Un dels més coneguts i paradigmàtics Kosova.
La unilateralitat només és viable des de l’acumulació de forces transversals. És a dir, en molts processos només la gestació de consensos amplis ha permès la materialització de propostes hegemòniques.
El capital polític del qual parlàvem abans, és el magma sobre el qual s’implementarà l’ampli moviment popular. La transversalitat i dinamisme d’aquest garanteix la seva heterogeneïtat i per tant la seva projectable amplitud.
L’esquerra abertzale ha estat capaç d’induir aquest canvi estratègic crucial i amb valentia. Ha estat capaç de superar posicions obsoletes, minoritàries i sense sortida, temoroses per la seva fidelitat a la totemització dels recursos tàctics. Demostrar el canvi estratègic amb la rotunditat amb què ho ha fet, en bloc i sense fissures, l’esquerra abertzale, dóna un plus de credibilitat social i internacional que passa la pilota de l’aïllament i la marginalitat a les posicions del unionisme i dels estats.
L’estat espanyol i el seu representant a la CAB és el millor paradigma d’això després de la seva indescriptible absència, està aïllat i embolicat en el seu impossible per incoherent i irreal discurs del “final d’ETA”, però tot està perdut perquè no té estratègia davant la nova estratègia de l’esquerra abertzale i del moviment popular. Es manté en les obsoletes posicions negacionistes del conflicte i segueix mirant encara al dit que assenyala la lluna.
El gener de 1943 el mariscal alemany Von Paulus es va rendir en Stalingrad. Derrotat de veritat pel “derrotat” exèrcit roig. En el bunker seguien pensant que allò no anava amb ells, però era l’inici de la fi, s’havien quedat a escassos 20 metres del Volga. Després tot va ser córrer en retirada fins a Berlín.
L’A-estat espanyol, cada dia s’assembla més a l’exèrcit alemany … borratxos d’autocomplaença, menystenir i donar per derrotat el Exèrcit roig va ser la seva perdició a Stalingrad … Espanya i França encara estan a temps d’esmenar les altives però poc convincents proclames de la derrota d’ETA i dedicar-se de manera sincera, racional, respectuós, i sobretot democràtic, a solucionar el final definitiu d’aquest conflicte … l’últim obert a Europa … a Europa Occidental!
Eskerrik asko dena eman eta ematen duzuenoi! Ezinbestekoak zarete eta Maite zaituztegu!
Gabirel Ezkurdi Arteaga. Politòleg i analista internacional.