Entrevista realitzada per Nick Buxton.
L'entrevista va ser realitzada al juliol, abans que els especuladors s'acarnissessin amb l'Estat espanyol i Itàlia, de manera que les preguntes es centren en el cas grec. No obstant això, les paraules de George tenen plena vigència i expliquen el context en què es dóna la crisi del deute a Europa i, sobretot, les seves arrels.
P- Vostè es va donar a conèixer pel seu treball sobre la crisi del deute en els anys vuitanta i noranta. La de llavors era una crisi dels anomenats països en desenvolupament, però ara sembla que està afectant principalment als països desenvolupats. Com ho explica?
R- Les causes de la crisi del deute als països del Tercer Món no eren les mateixes que les d'ara. En els anys setanta, gran part dels diners dels préstecs es va destinar a armament, a la despesa de les classes mitjanes i altes en importacions de productes de luxe, al creixent preu del petroli i a projectes de desenvolupament mastodòntics, és a dir, va ser una despesa improductiva. A més, els Estats Units van augmentar de sobte els tipus d'interès, de forma totalment unilateral, el 1981.
John Perkins, en el seu llibre «Confessions d'un gàngster econòmic», afirma que es va desplegar una política deliberada per endeutar i controlar les economies en desenvolupament. Es tracta del seu testimoni personal, que s'hauria corroborar amb altres evidències, però sabem sens dubte que els països més rics van utilitzar el deute per aconseguir precisament això: imposar les condicions dels EUA i d'altres països creditors, per les quals es va obligar als països en desenvolupament a entrar en l'economia mundial en termes molt desfavorables.
La gran causa de l'actual crisi del deute europeu és que els governs han assumit els deutes de bancs privats, que van esclatar amb la crisi financera. El cas més evident és el d'Irlanda, que va assumir la responsabilitat de tot el que devien els seus bancs, el mateix passa amb tots els països que estan es troben en dificultats.
De fet, el deute de la majoria de països europeus és bastant modest. A principis d'aquest any, Espanya només devia el 55% del seu PIB. Fins i tot l'estricte Tractat de Maastricht diu que un 60% de deute és acceptable. Itàlia i Bèlgica, per exemple, estan molt per sobre del 100%. Però molts països on s'està predicant el missatge de l'austeritat, com França, no tenen cap problema.
La gent tendeix a pensar -i és el que els mitjans li diuen que pensi- que el deute d'una llar és el mateix que el deute d'un país. Però no és així. Una família no pot viure molt de temps per sobre les seves possibilitats, però els estats, especialment en l'era moderna, sempre ho han fet. Els Estats Units no han estat lliures de deute des del segle XIX. La idea de zero deute nacional és una total fantasia.
Evidentment, el millor és que, si demanes un préstec, l'inverteixis de forma productiva. Si tens massa deute, acabes pagant massa interessos als prestadors. Però el «deute sobirà», com s'anomena, no hauria de ser un problema.
P- Quines creu que seran les conseqüències d'aquestes polítiques?
R- Les polítiques europees fins a la data estan sent desastroses. Estan aplicant els anomenats «remeis» que es van imposar als països en desenvolupament als anys vuitanta, en el que ara es coneix com «la dècada perduda del desenvolupament». Els programes d'austeritat que s'estan imposant a Grècia, Irlanda o Portugal estan directament trets del manual neoliberal dels programes d'ajust estructural, punt per punt i coma per coma.
El resultat és una ferotge contracció d'aquestes economies, fins a un punt sense precedents. Quan es van imposar mesures com les privatitzacions, les retallades salarials i l'eliminació de la despesa social en països realment pobres com Níger, aquestes es van traduir en una fam i en moltíssimes morts. A Europa, tenim una mica més de marge, tenim alguns coixins. Però l'economia grega ja s'ha reduït en més d'un 5% aquest any, la desocupació s'ha disparat, els petits comerços s'estan enfonsant i s'està privatitzant absolutament tot.
És una política criminal concebuda per empènyer els treballadors al segle XIX, per desfer-se dels beneficis socials pels quals la gent va lluitar durant moltes generacions. Com sempre, els rics s'escaparan i el capital internacional viurà dies de glòria amb les oportunitats que ofereixen les privatitzacions. La gent corrent està pagant doblement la crisi financera: primer per rescatar els bancs i, ara, per sacrificar i arruïnar als seus propis països i mitjans de vida.
P- Què respondria a aquells que diuen que la culpa és de Grècia i de la seva incapacitat per controlar les finances públiques?
R- La gent diu que els grecs no paguen impostos. I així és en el cas dels rics, que tenen molts diners a Xipre, un paradís fiscal molt convenient. Segons les dades d'una societat financera suïssa, només l'1% dels diners grec dipositat en bancs suïssos es declara a Grècia, i només el 3% en el cas de França. Els grecs no estan jugant en solitari. Grècia també ha mantingut un pressupost militar relativament alt. Fins i tot quan Turquia -suposadament, l'enemic- va proposar una reducció conjunta de la despesa militar, els grecs es van mostrar en contra.
L'Església ortodoxa grega, principal propietària de terres i béns immobles del país, paga zero impostos, cosa que no té cap sentit. Hi ha també una gran economia submergida. I quan el partit PASOK va arribar al poder, es va trobar amb que els seus predecessors havien arreglat els comptes i minimitzat tot el que havia al país.
Tot i això, hauríem de recordar que Grècia representa un mer 2% de l'economia europea. No dóna per a justificar aquesta increïble crisi o drama. Alemanya i el Banc Central Europeu (BCE) no estan tractant el tema com una qüestió econòmica d'endeutament i impagament, sinó com una obra moral en la qual cal castigar els grecs.
Fins i tot si incloem a Portugal i Irlanda, estem parlant d'una petita part de l'economia de l'eurozona. Amb l'estat espanyol, les coses comencen a posar-se més serioses, ja que representa al voltant del 11% de l'economia europea. I Itàlia ... bé, ningú vol tan sols ni plantejar-ho.
Lògicament, l'austeritat només empitjorarà les dificultats econòmiques: menys ingressos fiscals, més atur, baixes inversions, una major economia submergida, etcètera. A més d'un gran sofriment humà i un possible ensorrament de l'euro.
No hi ha hagut ni un sol cas en què un país millorés la seva situació amb les polítiques d'austeritat de l'FMI. Els economistes neoliberals han aconseguit eliminar tota la memòria històrica dels anys trenta, quan es van utilitzar polítiques keynesianes per lluitar contra la Gran Depressió. En lloc d'això, ens veiem enfrontats a un problema de deute, a una economia estrangulada per l'austeritat i cap esperança de recuperació.
P- Creu que Grècia s'hauria d'haver declarat en fallida? Quines alternatives hauria d'haver seguit Grècia?
R- Els grecs no poden pagar i entraran en fallida. Ja ho han fet, però ningú ho està anomenant així. Després de portar el país a la vora del precipici, s'utilitzarà algun arranjament per disfressar la realitat.
Si jo hagués estat [el primer ministre grec] Papandreou, hauria dit: «No podem pagar i no pagarem». Després, hauria calculat quin percentatge d'aquest deute és «odiós», un concepte jurídic que equival a il·legítim, i esbrinar quin volum acceptable de deute podria afrontar raonablement el país amb el temps.
Després, hauria declarat que Grècia no pagaria un X% -diguem-ne la meitat, el 50%- del deute, i proposaria negociar amb tots els bancs privats per determinar en quines condicions es pagaria la resta: terminis de venciment més llargs, menys taxes d'interès, etc. Els bancs haurien de triar entre no rebre res o rebre el 50 per cent d'alguna cosa. I recordem que el bancs no tenen un Exèrcit, així que no van a envair Grècia. I Grècia ni tan sols hauria de sortir de la zona euro perquè els tractats no preveuen disposicions per obligar un país a abandonar-la.
És clar que les mesures provisionals no funcionaran a Irlanda ni a Grècia. Ni tan sols estic segura que aquesta sigui la idea. En els països en desenvolupament, i ara a Europa, el deute permet als creditors exercir una espècie de colonialisme sense necessitat de recórrer a un Exèrcit o una administració imperial. No és cap casualitat que els llatinoamericans prioritzessin tornar els diners a l'FMI quan l'hi van poder permetre. Era l'única manera que tenien per poder reprendre el control de les seves economies.
Hauríem de recordar el que va escriure Keynes en els anys vint en el seu «Conseqüències econòmiques de la pau». Keynes advertia que Alemanya no podria pagar els seus deutes de la postguerra i que això es pagaria, mai més ben dit, amb l'infern. I així va ser, però Alemanya va obtenir un acord per al deute totalment diferent després de la segona guerra mundial, pel qual es limitava severament el servei del deute i el pagament dels interessos, unes condicions que ara no estan disposats a oferir a Grècia .
P- Qui creu que és responsable de la crisi?
R- Són el sector financer, els polítics nacionals i locals, els polítics europeus i, per descomptat, el Tractat de Lisboa i les estructures del Banc Central Europeu, que mantenen a l'eurozona en una camisa de força econòmica.
Ningú va obligar els bancs francesos i alemanys a comprar tant deute grec. Els mercats financers van assumir, senzillament, que els bons grecs eren igual que els alemanys, però ara s'han adonat que els bons grecs són grecs, i estan decidits a recuperar tants diners com sigui possible als tipus d'interès més alts que puguin , i sense tenir en compte els costos socials.
I molts governs europeus governen clarament en nom del seu sector financer. Però estan jugant amb foc, i encara poden fer saltar pels aires l'eurozona, amb el que s'obriria un panorama incert.
P- Quins són els problemes estructurals de l'euro que han contribuït a la crisi?
R- Jo sóc una fervent europea, de manera que m'agradaria que l'euro durés, però ara mateix no tenim la maquinària econòmica i social per seguir amb ell.
Tenim una divisa comuna, però no tenim polítiques fiscals, econòmiques ni socials comuns. En lloc d'augmentar els impostos, els governs estan competint per reduir-los, com a Irlanda, que té un impost de societats del 12,5 per cent.
Tenim un pressupost europeu ridícul, cap impost paneuropeu i cap impost sobre les transaccions financeres. Les transaccions mundials, només sobre els mercats de divises, se situen ara en la astronòmica xifra de 4.000.000.000.000 dòlars al dia. Fins i tot encara que només li imposessin un gravamen de 1/10.000, es recaptarien uns 400 milions de dòlars al dia. I amb aquests diners es
podrien solucionar molts problemes.
L'obstacle és el Banc Central Europeu, no l'euro en si. El Banc Central Europeu no presta als governs, sinó als bancs, a l'1% o menys. I després, els bancs presten als governs. El deute a curt termini de Grècia i Irlanda té un estatus de «escombraries», i ara té un preu del 20%.
El BCE, a diferència d'altres bancs centrals, no emet eurobons o títols europeus. De manera que els que governen en realitat són els bancs i les agències de qualificació de riscos. Necessitem eurobons, no només per desincentivar l'especulació desenfrenada contra països concrets, sinó també perquè Europa pugui invertir en grans projectes mediambientals i d'infraestructures que cap país pot afrontar en solitari.
P- Hi ha altres problemes de la governança econòmica europea que hagin contribuït a la crisi?
R- Un dels motius pels quals vam lluitar tan durament contra el Tractat de Lisboa a França, és que consagra la política econòmica neoliberal al cor d'Europa, i estableix el marc per al tipus de crisi a les que hem de fer front avui dia. Ara, la Comissió Europea vol examinar els pressupostos nacionals de cada país abans que els votin els seus respectius parlaments per assegurar-se que compleixen amb determinades normes. Es tracta d'un atac directe a la democràcia.
A la Comissió Europea tot es jutja en funció de la «competitivitat», que porta, entre altres coses, a una competició suïcida entre els propis països europeus. No tot el món pot ser Alemanya. A l'eurozona, la despesa pública se situa encara al voltant del 50% del PIB, però les grans empreses i el capital volen fer-se amb el control de tot el que puguin. De nou, se'ns està arrossegant a poc a poc al segle XIX.
P- Com haurien de respondre els moviments socials a la crisi? Quines alternatives podem posar sobre la taula?
R- Per començar, sotmetre a control al sector financer, gravar les transaccions financeres, i obligar els governs europeus, especialment als de l'eurozona, a actuar de manera solidària entre si. Realitzar auditories del deute per determinar quina part d'ell és «odiós» o il·legítim. Desenvolupar un mecanisme per resoldre el deute que no estigui totalment esbiaixat a favor dels creditors.
Necessitem eurobons i una nova constitució europea, en què el BCE sigui una mica més semblant a la Reserva Federal nord-americana.
Utilitzar el Bancor de Keynes [el «Bancor» és una unitat monetària internacional proposada per JM Keynes a les negociacions que van establir els Acords de Bretton Woods, el 1944] com a divisa per al comerç. Però per parlar d'això, ¡necessitaríem una altra entrevista!
Mentrestant, estaria més que contenta amb que les agències de qualificació de riscos fossin organismes públics i sense ànim de lucre, i que siguin els governs, no els bancs, els que governin per als ciutadans i les ciutadanes.
L'entrevista va ser realitzada al juliol, abans que els especuladors s'acarnissessin amb l'Estat espanyol i Itàlia, de manera que les preguntes es centren en el cas grec. No obstant això, les paraules de George tenen plena vigència i expliquen el context en què es dóna la crisi del deute a Europa i, sobretot, les seves arrels.
P- Vostè es va donar a conèixer pel seu treball sobre la crisi del deute en els anys vuitanta i noranta. La de llavors era una crisi dels anomenats països en desenvolupament, però ara sembla que està afectant principalment als països desenvolupats. Com ho explica?
R- Les causes de la crisi del deute als països del Tercer Món no eren les mateixes que les d'ara. En els anys setanta, gran part dels diners dels préstecs es va destinar a armament, a la despesa de les classes mitjanes i altes en importacions de productes de luxe, al creixent preu del petroli i a projectes de desenvolupament mastodòntics, és a dir, va ser una despesa improductiva. A més, els Estats Units van augmentar de sobte els tipus d'interès, de forma totalment unilateral, el 1981.
John Perkins, en el seu llibre «Confessions d'un gàngster econòmic», afirma que es va desplegar una política deliberada per endeutar i controlar les economies en desenvolupament. Es tracta del seu testimoni personal, que s'hauria corroborar amb altres evidències, però sabem sens dubte que els països més rics van utilitzar el deute per aconseguir precisament això: imposar les condicions dels EUA i d'altres països creditors, per les quals es va obligar als països en desenvolupament a entrar en l'economia mundial en termes molt desfavorables.
La gran causa de l'actual crisi del deute europeu és que els governs han assumit els deutes de bancs privats, que van esclatar amb la crisi financera. El cas més evident és el d'Irlanda, que va assumir la responsabilitat de tot el que devien els seus bancs, el mateix passa amb tots els països que estan es troben en dificultats.
De fet, el deute de la majoria de països europeus és bastant modest. A principis d'aquest any, Espanya només devia el 55% del seu PIB. Fins i tot l'estricte Tractat de Maastricht diu que un 60% de deute és acceptable. Itàlia i Bèlgica, per exemple, estan molt per sobre del 100%. Però molts països on s'està predicant el missatge de l'austeritat, com França, no tenen cap problema.
La gent tendeix a pensar -i és el que els mitjans li diuen que pensi- que el deute d'una llar és el mateix que el deute d'un país. Però no és així. Una família no pot viure molt de temps per sobre les seves possibilitats, però els estats, especialment en l'era moderna, sempre ho han fet. Els Estats Units no han estat lliures de deute des del segle XIX. La idea de zero deute nacional és una total fantasia.
Evidentment, el millor és que, si demanes un préstec, l'inverteixis de forma productiva. Si tens massa deute, acabes pagant massa interessos als prestadors. Però el «deute sobirà», com s'anomena, no hauria de ser un problema.
P- Quines creu que seran les conseqüències d'aquestes polítiques?
R- Les polítiques europees fins a la data estan sent desastroses. Estan aplicant els anomenats «remeis» que es van imposar als països en desenvolupament als anys vuitanta, en el que ara es coneix com «la dècada perduda del desenvolupament». Els programes d'austeritat que s'estan imposant a Grècia, Irlanda o Portugal estan directament trets del manual neoliberal dels programes d'ajust estructural, punt per punt i coma per coma.
El resultat és una ferotge contracció d'aquestes economies, fins a un punt sense precedents. Quan es van imposar mesures com les privatitzacions, les retallades salarials i l'eliminació de la despesa social en països realment pobres com Níger, aquestes es van traduir en una fam i en moltíssimes morts. A Europa, tenim una mica més de marge, tenim alguns coixins. Però l'economia grega ja s'ha reduït en més d'un 5% aquest any, la desocupació s'ha disparat, els petits comerços s'estan enfonsant i s'està privatitzant absolutament tot.
És una política criminal concebuda per empènyer els treballadors al segle XIX, per desfer-se dels beneficis socials pels quals la gent va lluitar durant moltes generacions. Com sempre, els rics s'escaparan i el capital internacional viurà dies de glòria amb les oportunitats que ofereixen les privatitzacions. La gent corrent està pagant doblement la crisi financera: primer per rescatar els bancs i, ara, per sacrificar i arruïnar als seus propis països i mitjans de vida.
P- Què respondria a aquells que diuen que la culpa és de Grècia i de la seva incapacitat per controlar les finances públiques?
R- La gent diu que els grecs no paguen impostos. I així és en el cas dels rics, que tenen molts diners a Xipre, un paradís fiscal molt convenient. Segons les dades d'una societat financera suïssa, només l'1% dels diners grec dipositat en bancs suïssos es declara a Grècia, i només el 3% en el cas de França. Els grecs no estan jugant en solitari. Grècia també ha mantingut un pressupost militar relativament alt. Fins i tot quan Turquia -suposadament, l'enemic- va proposar una reducció conjunta de la despesa militar, els grecs es van mostrar en contra.
L'Església ortodoxa grega, principal propietària de terres i béns immobles del país, paga zero impostos, cosa que no té cap sentit. Hi ha també una gran economia submergida. I quan el partit PASOK va arribar al poder, es va trobar amb que els seus predecessors havien arreglat els comptes i minimitzat tot el que havia al país.
Tot i això, hauríem de recordar que Grècia representa un mer 2% de l'economia europea. No dóna per a justificar aquesta increïble crisi o drama. Alemanya i el Banc Central Europeu (BCE) no estan tractant el tema com una qüestió econòmica d'endeutament i impagament, sinó com una obra moral en la qual cal castigar els grecs.
Fins i tot si incloem a Portugal i Irlanda, estem parlant d'una petita part de l'economia de l'eurozona. Amb l'estat espanyol, les coses comencen a posar-se més serioses, ja que representa al voltant del 11% de l'economia europea. I Itàlia ... bé, ningú vol tan sols ni plantejar-ho.
Lògicament, l'austeritat només empitjorarà les dificultats econòmiques: menys ingressos fiscals, més atur, baixes inversions, una major economia submergida, etcètera. A més d'un gran sofriment humà i un possible ensorrament de l'euro.
No hi ha hagut ni un sol cas en què un país millorés la seva situació amb les polítiques d'austeritat de l'FMI. Els economistes neoliberals han aconseguit eliminar tota la memòria històrica dels anys trenta, quan es van utilitzar polítiques keynesianes per lluitar contra la Gran Depressió. En lloc d'això, ens veiem enfrontats a un problema de deute, a una economia estrangulada per l'austeritat i cap esperança de recuperació.
P- Creu que Grècia s'hauria d'haver declarat en fallida? Quines alternatives hauria d'haver seguit Grècia?
R- Els grecs no poden pagar i entraran en fallida. Ja ho han fet, però ningú ho està anomenant així. Després de portar el país a la vora del precipici, s'utilitzarà algun arranjament per disfressar la realitat.
Si jo hagués estat [el primer ministre grec] Papandreou, hauria dit: «No podem pagar i no pagarem». Després, hauria calculat quin percentatge d'aquest deute és «odiós», un concepte jurídic que equival a il·legítim, i esbrinar quin volum acceptable de deute podria afrontar raonablement el país amb el temps.
Després, hauria declarat que Grècia no pagaria un X% -diguem-ne la meitat, el 50%- del deute, i proposaria negociar amb tots els bancs privats per determinar en quines condicions es pagaria la resta: terminis de venciment més llargs, menys taxes d'interès, etc. Els bancs haurien de triar entre no rebre res o rebre el 50 per cent d'alguna cosa. I recordem que el bancs no tenen un Exèrcit, així que no van a envair Grècia. I Grècia ni tan sols hauria de sortir de la zona euro perquè els tractats no preveuen disposicions per obligar un país a abandonar-la.
És clar que les mesures provisionals no funcionaran a Irlanda ni a Grècia. Ni tan sols estic segura que aquesta sigui la idea. En els països en desenvolupament, i ara a Europa, el deute permet als creditors exercir una espècie de colonialisme sense necessitat de recórrer a un Exèrcit o una administració imperial. No és cap casualitat que els llatinoamericans prioritzessin tornar els diners a l'FMI quan l'hi van poder permetre. Era l'única manera que tenien per poder reprendre el control de les seves economies.
Hauríem de recordar el que va escriure Keynes en els anys vint en el seu «Conseqüències econòmiques de la pau». Keynes advertia que Alemanya no podria pagar els seus deutes de la postguerra i que això es pagaria, mai més ben dit, amb l'infern. I així va ser, però Alemanya va obtenir un acord per al deute totalment diferent després de la segona guerra mundial, pel qual es limitava severament el servei del deute i el pagament dels interessos, unes condicions que ara no estan disposats a oferir a Grècia .
P- Qui creu que és responsable de la crisi?
R- Són el sector financer, els polítics nacionals i locals, els polítics europeus i, per descomptat, el Tractat de Lisboa i les estructures del Banc Central Europeu, que mantenen a l'eurozona en una camisa de força econòmica.
Ningú va obligar els bancs francesos i alemanys a comprar tant deute grec. Els mercats financers van assumir, senzillament, que els bons grecs eren igual que els alemanys, però ara s'han adonat que els bons grecs són grecs, i estan decidits a recuperar tants diners com sigui possible als tipus d'interès més alts que puguin , i sense tenir en compte els costos socials.
I molts governs europeus governen clarament en nom del seu sector financer. Però estan jugant amb foc, i encara poden fer saltar pels aires l'eurozona, amb el que s'obriria un panorama incert.
P- Quins són els problemes estructurals de l'euro que han contribuït a la crisi?
R- Jo sóc una fervent europea, de manera que m'agradaria que l'euro durés, però ara mateix no tenim la maquinària econòmica i social per seguir amb ell.
Tenim una divisa comuna, però no tenim polítiques fiscals, econòmiques ni socials comuns. En lloc d'augmentar els impostos, els governs estan competint per reduir-los, com a Irlanda, que té un impost de societats del 12,5 per cent.
Tenim un pressupost europeu ridícul, cap impost paneuropeu i cap impost sobre les transaccions financeres. Les transaccions mundials, només sobre els mercats de divises, se situen ara en la astronòmica xifra de 4.000.000.000.000 dòlars al dia. Fins i tot encara que només li imposessin un gravamen de 1/10.000, es recaptarien uns 400 milions de dòlars al dia. I amb aquests diners es
podrien solucionar molts problemes.
L'obstacle és el Banc Central Europeu, no l'euro en si. El Banc Central Europeu no presta als governs, sinó als bancs, a l'1% o menys. I després, els bancs presten als governs. El deute a curt termini de Grècia i Irlanda té un estatus de «escombraries», i ara té un preu del 20%.
El BCE, a diferència d'altres bancs centrals, no emet eurobons o títols europeus. De manera que els que governen en realitat són els bancs i les agències de qualificació de riscos. Necessitem eurobons, no només per desincentivar l'especulació desenfrenada contra països concrets, sinó també perquè Europa pugui invertir en grans projectes mediambientals i d'infraestructures que cap país pot afrontar en solitari.
P- Hi ha altres problemes de la governança econòmica europea que hagin contribuït a la crisi?
R- Un dels motius pels quals vam lluitar tan durament contra el Tractat de Lisboa a França, és que consagra la política econòmica neoliberal al cor d'Europa, i estableix el marc per al tipus de crisi a les que hem de fer front avui dia. Ara, la Comissió Europea vol examinar els pressupostos nacionals de cada país abans que els votin els seus respectius parlaments per assegurar-se que compleixen amb determinades normes. Es tracta d'un atac directe a la democràcia.
A la Comissió Europea tot es jutja en funció de la «competitivitat», que porta, entre altres coses, a una competició suïcida entre els propis països europeus. No tot el món pot ser Alemanya. A l'eurozona, la despesa pública se situa encara al voltant del 50% del PIB, però les grans empreses i el capital volen fer-se amb el control de tot el que puguin. De nou, se'ns està arrossegant a poc a poc al segle XIX.
P- Com haurien de respondre els moviments socials a la crisi? Quines alternatives podem posar sobre la taula?
R- Per començar, sotmetre a control al sector financer, gravar les transaccions financeres, i obligar els governs europeus, especialment als de l'eurozona, a actuar de manera solidària entre si. Realitzar auditories del deute per determinar quina part d'ell és «odiós» o il·legítim. Desenvolupar un mecanisme per resoldre el deute que no estigui totalment esbiaixat a favor dels creditors.
Necessitem eurobons i una nova constitució europea, en què el BCE sigui una mica més semblant a la Reserva Federal nord-americana.
Utilitzar el Bancor de Keynes [el «Bancor» és una unitat monetària internacional proposada per JM Keynes a les negociacions que van establir els Acords de Bretton Woods, el 1944] com a divisa per al comerç. Però per parlar d'això, ¡necessitaríem una altra entrevista!
Mentrestant, estaria més que contenta amb que les agències de qualificació de riscos fossin organismes públics i sense ànim de lucre, i que siguin els governs, no els bancs, els que governin per als ciutadans i les ciutadanes.