Per Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de laCUP d'Arenys de Munt
D’aquells anys 1973-80, en guardo el record d’una activitat febril, estàvem en plena transició, semblava que la baluerna feixista feia aigües, que la ruptura amb el llarg procés de la dictadura era possible, que gairebé tot estava per fer i tot era possible. Ho semblava tant, que a la pàgina 9 de l’opuscle: Què és el PSAN (p) de l’abril del 1976 s’hi llegia: El PSAN (p), un objectiu: la revolució socialista catalana. Més clar, l’aigua.
Aquelles inacabables reunions fins a la matinada després de vuit hores de feina. De la responsabilització de cadascun de nosaltres en unes tasques, que s’acomplirien durant la setmana. De la son de l’endemà al matí, quan sonava el despertador a quarts de set del matí. D’una autodisciplina fèrria, més enllà fins i tot, de les possibilitats de treball real de cadascú de nosaltres.
Vivíem en una situació de tensió vital continuada, érem pocs, una cinquantena? Un nucli reduït amb una intensa activitat d’agitació – propaganda, amb les manifestacions llampec, i els salts per ocupar la calçada amb les pancartes i corejar les consignes. Aquesta era l’única manera de poder fer arribar el nostre missatge a la gent.Una part dels treballadors de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), els de la secció de ciències i lexicografia esmorzàvem al Bar Rosselló, fa poc desaparegut, que es trobava al carrer Rosselló, entre Rambla de Catalunya i passeig de Gràcia, allí ens venien a veure els militants del PSAN (p) del Baix Llobregat, recordo entre d’altres en Marcel Casellas “El pipes”, aprofitàvem la mitja hora d’esmorzar que sempre s’estirava fins a tres quarts, per bescanviar informació,papers, consignes, encàrrecs.
Era del tot coherent que nosaltres com a militants del PSAN (p), que defensàvem una línia política nacional popular catalana, ens trobéssim en un bar concorregut per les classes populars, el Bar Rosselló.
Des d’aquells anys ha plogut molt i ha baixat molta aigua sota els ponts, alguns esdeveniments estan immersos dins d’una boira difusa, recordo la impremta La Mar Blava, al carrer Bailèn o Girona, prop de la Plaça Tetuan, on de matinada i sense saber-ho els seus propietaris, s’imprimien molts dels documents del PSAN (p) per militants nostres que hi treballaven, un d’ells era en Josep C. Serra ( El Cala), germà de la Blanca i l’Eva Serra, que després s’exilià a Perpinyà.
Era un dia al vespre que m’havia de trobar amb militants del PSAN(p) d’Esplugues, en un bar que fa xamfrà de la Plaça Layret, per discutir el contingut d’un full volander que estava farcit de faltes d’ortografia, jo em vaig queixar, vaig dir que els independentistes havíem d’ésser molt curosos amb l’idioma, la Mai em va mirar i em va dir amb una vivacitat enjogassada: tu ets un Pompeuet, des d’aleshores se’m conegué dins la militància amb aquest malnom, del qual em sento molt orgullós i que ha esdevingut un terme afectuós, quan els vells amics m’anomenen així.
Durant una temporada més aviat llarga, baixava a Esplugues els dissabtes a la tarda, allí en l’aula d’un Institut i amb la lliçó, poc o molt apresa, conscient de les meves mancances polítiques, feia de mestre als meus joves deixebles de les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC). Reflexionàvem sobre la tàctica i l’estratègia per a la conquesta de l’Estat Socialista català, o les formes d’organització de les classes populars, o més subtilment, sobre el concepte de cultura nacional popular, que s’intentà de dur a la pràctica amb un cert èxit amb els Consells Populars de Cultura Catalana.
Com podeu suposar, la repressió fou duríssima amb una organització que no acceptà les grans rebaixes de la Transició, sota la forma d’una restauració borbònica, el 03/12/1981 són detinguts 23 militants independentistes al llarg i ample dels Països Catalans, detinguts, empresonats, exiliats, torturats, amagats, però això és una altra història.
En la redacció de la història de l’independentisme combatiu, caldrà parlar del paper polític que han tingut: la Maria Rosa Andreu “ la Mai” , la Mait Carrasco, la Carme Travesset, les germanes Blanca i Eva Serra, la Teresa Lecha, la Montserrat Tarragó, la Núria Cadenas, la Griselda Pineda, la Dolors Serra, la Concepció Duran i ben segur que me’n deixo. Valorar el paper de la dona en la lluita independentista,és una qüestió de justícia.
En aquells anys s’avançà en la teorització i la pràctica revolucionària, es tractava d’avançar, avançar, d’ocupar terreny a l’enemic, de teoritzar i rectificar, o no, i seguir avançant.
Aquella lluita ens ha dignificat i ha permès el naixement del MDT, CSPC, TL i l’Esquerra Independentista (EI) hereva d’aquells plantejaments tàctics i estratègics, d’aquells errors i encerts, que ens han fet més forts en la lluita.