La decisió que en aquests moments ens sobrevola per les incerteses, hauria de fer-nos recapacitar Sindicats, treballadors i societat en general.
Els treballadors de la societat productora hauríem d'estar sentint el menyspreu a molts anys de reivindicació sindical, conquesta, sacrifici, lluita de carrer i fins i tot pèrdues de llibertat, quan no de vida ...
Un govern socialista que hauria d´honrar el seu nom amb les sigles "de partit obrer" i multiplica la penalitat de la classe treballadora que més ha patit en el marc laboral, deshonra el seu propi nom. I no és per menys: un país que s'apreciï a si mateix hauria agraïr i preservar l'esforç dels nostres pares, com d'altres generacions que han dedicat al sacrifici i la suor pròpia, en benefici de la confortabilitat aliena i del propi benestar del conjunt de la societat.Un president amb el seu partit al capdavant, que aixeca el clavell en nom de l'obrer i incorpora tantes propostes antisocials posant traves descomunals al descans de tants lluitadors, desmereix la denominació de partit obrer i social.
Som nosaltres, dones i homes d'Euskal Herria i de fora d'ella, els que hauríem de sentir pesadesa, dol i mortalla anticipada, imposada pel retrotraure dels drets tan fonamentals com puguin ser els del merescut descans de la jubilació per penúria d'extensió a la permanència laboral de dos anys més que a aquesta edat ,multiplica la penalitat i l'esforç.
El futur dels treballadors i vetats als 50 per accedir a un lloc de treball, es veuria considerablement minvat en gaudir, seguretat personal, benestar, i fins i tot en la pròpia dignitat familiar, economia, i la salut. En conseqüència de dos anys a què es veu obligat a prosseguir en el marc laboral, allunyats de la protecció social d'una societat moderna, aniria molt en contra del descans que mereix per edat.
Els que hem estat uns quants anys esperant l'edat de prejubilació, els llocs de treball són variats en esforç i perillositat, si abans no ha donat la vida en un ensopegada en una bastida, o d'un tall per descuit o per bolcada de màquina etc .
Una societat agraïda hauria de cobrir i donar protecció social, en comptes d'impossibilitar el benestar sota càstig de jubilació allargada. Podria entendre que la patronal, com un govern de dretes, aliens al tràfec laboral, presumptament proper al capital conservador i allunyat del mal gust de la necessitat obrera, vulguin implantar permanència laboral, gairebé es podria entendre's. Però que sigui un govern social qui imposi permanència laboral i que a més es congratula de representar al treballador, al que li exclou drets i li treu conquestes no és de rebut.
Veig la urgent necessitat de recuperar la dignitat i el sentit del treball i del treballador. Entre la utopia, la mentida i el bé possible, entenc que el treball s'ha tornat a les nostres societats un bé escàs i precari, una servitut més que un element de transformació social.
Hem d'apostar per impulsar veritables i justos models polítics, socials, econòmics i culturals, perquè la democràcia no s'aturi a l'entrada del lloc de treball. Realment hi ha una ruptura entre el treballador i el treball que avança vertiginosament, a una realitat insegura i amb futur incert, capaç de tornar (i embolicar) com una màquina de producció i consum.
Amb més cuirassa que cor, la situació de vegades, és de tal alta desesperació que no hi ha medicament que ens pugi l'ànim. Oblidem que el treball humà ha de ser tractat com humà. L'ésser individu, pel fet de ser persona, se'ns imposa com un ésser que no té preu, sinó dignitat, qüestió que obvia el ferotge capitalisme modern, que camina al seu aire, com si res, ja que ha aconseguit també aplanar la consciència organitzativa debilitant els sindicats. L'escassa credibilitat d'alguns sindicats entre els treballadors ha generat una baixa afiliació com mai s'havia conegut i enfortint d'aquesta manera la insolidaritat.
Per desgràcia per a tots, el capitalisme ferotge i inhumà que suportem actualment tan consumista que consumeix persones i les sumeix a l'esclavitut més tremebunda, ha convertit el treball en una pesada càrrega, més de desencontres que de trobades, més de producció que d'acció humana , de competitivitat que de desenvolupament humà integral.
La selva del mercat de treball és un mercat d'interessos, d´autoritarismes. Des de la lògica (il.lògica) capitalista l'atur no té fi. Les seves arrels insolidàries no entenen de repartiment de treball, interessa que hi hagi pobres als que callen amb unes engrunes de subvencions, és aquí quan brolla en el meu interior, un significatiu pensament: lluitar per una nova forma d'entendre el treball i per un nou fons de valer-se en la vida, que situï al centre el seu valor humà, no el seu valor monetari, sinó la seva valia d'exercitar-se en alguna cosa útil per als demés.Tot el contrari al que es fa.
No és fàcil per als treballadors denunciar els molts abusos dels seus patrons que es donen actualment. Més aviat que tard ho diuen. Això és el que hi ha, o ho prens o de deixes. I un sç enrecorda de les moltes hipoteques que ha de pagar al mes, de lo difícil que és trobar un nou treball, de les incomprensions i de la paperassa que ha de dur a terme per aconseguir denunciar l'injust, que al final opta per escoltar, veure i callar igual que en altres temps.
Aquestes forces socials de treballadors més ensopides que vives, haurien de considerar a promoure la solidaritat, en compartir i créixer en consciència envers els treballadors i contrarestar els fums de la indiferència actual i de la manca de companyerisme a la feina. No és millor qualitat de vida el que té més per aconseguir consumir més, sinó el que fa un millor ús del que té.
Está molt bé fomentar les oportunitats perquè els homes i les dones puguin aconseguir un treball decent i productiu, però també és primordial animar la consciència social del món obrer, que tot i els avenços, continua sent la realitat més important social. El món obrer, que ja no és el que era, ja que està format pels que treballen legalment o pels que han de fer-ho en l'economia il legal o submergida ha perdut moltes dignitats.
En conseqüència, hem de reivindicar la dignitat de ser i sentir-se obrer. Quants maleeixen la paraula? Realment, els obrers tenen ben poc en aquest món d'honors i càrrecs, amb prou feines poden decidir sobre el com i el perquè del seu treball. Aquesta és la pura realitat. Amb aquests paràmetres resulta improbable viure-ho com una cosa pròpia i com una cosa que ens hauria de fer. El món obrer per sortir d'aquests i altres foscos túnels d'explotació i dependència necessita obrir sortides, finestres a una cultura que ens permeti altres aspiracions més humanes i altres aspiracions més lliures.
Per viure humanament i créixer de veritat com a persones, calen altres cultius. Fa temps que necessitem d'altres polítiques, d'altres valors més justos i veritables, d'altres formes de pensar i d'altres dirigents. De vegades es té més necessitat de respecte que de pa, va dir Karl Marx.
Tot seguit cal destapar l'economia submergida, que el treball és per a viure, no per ser un esclau sense drets. No ha d'estar per sobre de les persones humanes per molt pobre que un sigui. A més tots ens mereixem una segona oportunitat per descobrir el que un té dins. En tot cas el deure de treballar i el dret al treball que hauria de ser un títol natural, amb més freqüència de la deguda es desnaturalitza per majoria absoluta pels corruptes i per la majoria simple dels passotes dirigents. Quina llàstima.