(Discurs de Carles Sastre, secretari d'Acció Sindical de la Intersindical-CSC, al passeig del Born, l'11 de setembre de 2010)
No he vingut avui aquí per dir-vos que som molt bons, que fem les coses bé, que tenim un futur esplendorós. Desenganyem-nos, ningú dóna duros a quatre pessetes!
És evident que el model polític i institucional sorgit de la transició s’ha esgotat, aquí ja no se’l creu ningú. L’autonomisme ha mort, el federalisme, que és cosa de dos, no té contrapart. No hi ha encaix possible amb Espanya. La sentència del constitucional i la mobilització del dia 10 en són la constatació. La independència marca l’agenda política d’aquest país. En una situació de crisi econòmica com l’actual, el dèficit fiscal ens ofega més que mai. No podem fer la cursa amb la motxilla plena de pedres.
L’independentisme ha de saber, però, jugar les seves cartes. Arquímedes (el de les banyeres “Eureka”) va dir fa molt de temps que si li donaven un punt de suport mouria el món. Ens estem barallant pels punts de suport: declaració unilateral, referèndum... Penso que el més important és la palanca, i això és la majoria social. Amb majoria social ja trobarem el punt de suport adient. I la clau és l’acumulació de forces. Sovint dic que pel mal de cap és millor una aspirina que les grans idees. L’acumulació, la suma per la majoria social ha de venir d’una barreja d’idees i d’aspirines. El procés cap a la independència és “una guerra de posicions”, cal conquerir espais socials i consolidar-los, amb ambició, i avui la primera prova que tenim és la de la vaga general del dia 29 de setembre. Reforma sí, reforma no, vaga general, sí vaga general no, aquestes són les opcions.
És pot objectar que és una vaga a destemps, que s’hauria d’haver fet abans. És cert, hi estic d’acord. Ara bé, tenim les majories sindicals que tenim i cada pecat porta la seva penitència. Cal recordar, però, que estan encara pendents dues reformes més, la de les pensions, amb més retallades i la de la negociació col·lectiva, amb una major centralització i burocratització en la presa de decisions.
És pot qüestionar l’àmbit i que, en el tret de sortida, sindicalistes catalans van a “rendir pleitesia” a Madrid. Des del sucursalisme o el corporativisme no hi ha camí a la sobirania.
És evident que aquesta reforma suposa una retallada més dels drets laborals, que ens cal un punt d’inflexió i fer gimnàstica de la mobilització. És evident que una vaga té múltiples lectures a diversos nivells, i que en cap cas el dia de després és igual que el dia d’abans. S’hi guanyen o s’hi perden posicions i això ens arrossega a tots.
Aquesta reforma es dóna en un marc especial. El model de concertació està trencat, el sistema de control social i desmobilització, d’això es tracta, ha deixat de funcionar des del 2009. La reforma ha estat un judici sumaríssim contra els drets laborals, l’aprovació ràpida per la via del decret llei, la tramitació parlamentària durant el mes d’agost, amb nocturnitat i traïdoria. El context és de crisi del sistema de garanties jurídiques i de l’Estat de dret, retallada de pensions, de salaris al sector públic...
Fa massa anys que perdem riquesa, any rere any les rendes del capital guanyen terreny sobre les rendes del treball. La reforma suposa abaratir l'acomiadament, amb la generalització del contracte de “fomento del empleo” i amb una major discrecionalitat en els acomiadaments objectius, 20 dies per any treballat aplicables a tothom, nous i vells contractes. Se subvenciona l’acomiadament. Es desvirtua la negociació col·lectiva i es privatitza el servei d’intermediació laboral, les ETT podran actuar en terrenys fins ara vedats.
S’argumenta que es crearà ocupació, però les experiències anteriors ens diuen que és fals. S’argumenta que acomiadar és car, quan estem vora del 20% aturats. Del que es tracta és de millorar el compte de resultats de les grans empreses abaratint costos. Competim en costos en una cursa perduda d’inici.
Jo he vingut per recordar-nos el que ensenya la història, que tindrem el futur que ens mereixem, que ens guanyem en el treball, en la lluita del dia a dia. Estem en un procés imparable, però el rumb que prengui, la direcció que agafi, serà funció dels sectors socials que s’impliquin i l’encapçalin. Aquest és el repte.
Visca l'Onze de setembre!
Visca la Terra... I el dia 29, aturarem fins i tot els rellotges!