No és fàcil mesurar la feblesa d’un govern. La debilitat constitueix un dèficit primordialment moral i, com qualsevol expressió moral, és difícil calibrar-la amb dades numèriques i referències estrictament materials. Hi ha una dada, però, que orienta sobre aquesta qüestió: la duresa en els comportaments governamentals i el volum i perfil de les seves contradiccions. Els governs dèbils, és a dir, de baix nivell moral, solen exhibir una duresa poc o gens estructurada i, a més, extemporània. Per exemple, la decisió del Govern de Madrid de militaritzar el servei del control aeri. En aquesta militarització hi ha dos trets que, a més, la condemnen políticament: el seu procedir subreptici i la forma sorpresiva amb què es vol dur a terme. La majoria de les militaritzacions solen realitzar-se quan la capacitat política està en ruïnes; quan el govern es veu incapaç de maniobrar amb eines civils. Espanya ha estat pròdiga en militaritzacions, sobretot en serveis de gran ressò popular, com els transports i les comunicacions. Podrien recordar-se nombroses i violentes intervencions governamentals en els ferrocarrils per fer front a situacions que desembocaren finalment en esdeveniments sagnants.
Quan el conflicte, normalment una vaga, es produeix en àmbits denominats estratègics per la seva repercussió en la vida quotidiana de la ciutadania, alguns governs palesen la seva debilitat política amb expressions agudes de por davant la resposta del carrer. Aquest és el moment en què aquests governs s’emparen en la força militar. I és l’ús d’aquesta força la que acaba ensorrant-los finalment. El recurs a la militarització transmet debilitat política, sobretot en pobles que no han gestat la democràcia en qualsevol de les seves manifestacions històriques.
No hem d’oblidar, arribats a aquest punt, que Espanya ha viscut la pràctica totalitat de la seva història en un recinte dictatorial, cosa que la invalidà per qualsevol modernitat social i desaprofità l’audaç experiment de les dues repúbliques. El poble espanyol es mou, doncs, per emocions molt immadures que li impedeixen una reflexió ordenada sobre els procediments polítics a utilitzar en cada moment. Oscil·la entre un cabdillatge fanàtic que li pugui evitar el treball complex del pensament i una anarquia primària i desmedul·lada, sense la noblesa de cap contingut ideològic sòlid i oposada paradoxalment a aquest cabdillatge. L’espanyol no ha elaborat un sentit efectiu de la col·lectivitat com a subjecte de drets i d’obligacions.
Això, repeteixo, sustenta desordenadament governs que oscil·len entre l’afalac contradictori a les masses efervescents i confuses i la repressió final d’aquestes masses quan finalment s’enfronten al poder buit. L’ús de la força militar o de l’actuació forense sense solta ni volta fistoneja aquests períodes de desordre governamental.
El món està vivint una època de duresa governamental –en alguns països d’occident atenuada pel funcionament menys facial de la democràcia- i com a conseqüència, la bretxa existent entre la classe governant i la ciutadania va ampliant-se molt sensiblement.
A Espanya aquest distanciament assoleix fites escandaloses. El Govern socialista s’esquerda sense saber com salvar el seu propi enunciat ideològic i com servir alhora la classe dominant amb la màxima eficàcia. Producte d’aquesta incertesa posicional és l’actuació multidireccional del seu president, Sr. Zapatero, que ha de fer uns equilibris escandalosos, sobretot per inútils, entre el jacobinisme nacionalista espanyol i els nacionalismes català i basc que busquen la sobirania dels seus ciutadans. De moment aquest balanceig entre els tres nacionalismes ha produït un enrobustiment passional d’elemental nacionalisme espanyol –que s’ha endurit enfront del Gabinet Zapatero– i un creixement molt visible en els nacionalismes sobiranistes basc i català, que està aclarint de pas el doble joc dels nacionalistes conservadors de Catalunya i d’Euskadi.
L’esquerdament polític de l’Estat no pot revertir, per tant, més que en un enduriment del poder central que afecta les llibertats fonamentals i els drets humans i cívics de la ciutadania. Paradoxalment, el sistema carcerari, de tipus material o psicològic, en què ha esdevingut l’Estat espanyol actua com a grilló sobre els seus propis dirigents, ja que els impedeix la pràctica de la raó i del normal conveni al voltant dels gravíssims problemes existents. La debilitat del mecanisme polític espanyol s’accentua de més a més i augmentarà la destrucció de l’aparell institucional, sostingut simplement sobre una pura i absurda retòrica que denuncia, amb la contraposició dels fets, la seva ansietat per la pura supervivència.
Ara bé, cal demanar que cadascú faci una crida a la responsabilitat que entranya aquesta descomposició política, tant a Espanya com a Catalunya i a Euskadi. Entre aquells que es reclamen nacionalistes bascs o catalans, queda per veure si són capaços d’aprofitar la situació per concentrar i radicalitzar les seves forces per conduir ambdues nacions cap a la sobirania que els correspon com a tals entitats nacionals. L’hora no és per amassar una pasta sospitosa i trencadissa, sinó per fabricar un pa que faci olor de forn casolà.
Qualsevol analista seriós comprèn la irritació amb què els sobiranistes contemplen les maniobres tortuoses amb què els nacionalistes de frase i negoci procedeixen en el seu mercat suburbial a l’intercanvi de la ideologia sòlida per concessions la matèria dels quals assolirien sense grans esforços en el marc d’una política sobirana. Entenc que l’abertzalisme progressista i d’esquerres plantegi amb un llenguatge cada vegada més clar la identitat que existeix entre llibertat nacional i el veritable progrés d’Euskadi o Catalunya. En aquesta última, els partidaris del sobiranisme estan assistint a un preocupant vaivé d’organitzacions com Esquerra i el conglomerat ecocomunista, que manifesten en l’àmbit català allò que després esborrallen amb el seu comportament en el Parlament espanyol. El mateix es pot dir del penebisme que es mena a la Cambra de Madrid. Hi ha una estranya ombra d’espanyolitat incerta capaç de reduir la llum sobiranista.
Allò que sembla evident és que la duresa legislativa i executiva del Govern del Sr. Zapatero infecta la democràcia i arruïna les llibertats. La seva fugida permanent cap a la circumval·lació dels problemes li va retallant el seu espai polític, com li ha passat ara amb la seva negativa a reunir-se amb la mineria socialista d’Astúries i Lleó a Rodiezmo. Ja no té res a dir a aquells a qui ha enganyat sistemàticament en relació al manteniment dels drets socials que fins ara alimentaven el difunt estat del benestar.
Madrid i els seus llecs a Catalunya i a Euskadi estan jugant una partida beneita on clamen contra la intransigència alhora que corquen les poques eines autonòmiques que encara queden utilitzables. Governar amb les forces d’ordre públic, els jutges i l’organització militar no és governar. I això ho saben tant a Madrid com a Lakua. Si no es recupera la flexibilitat que és tributària de la raó, el xoc social continuarà prevalent en terres catalanes i basques. En front d’això ja no val, des d'una perspectiva política que podria semblar raonable, acomboiar amb lleis situacionals les agressions que es produeixen als dos pobles. Allò que segurament escandalitza més a la ciutadania és que aquesta rigidesa per part del Govern central vingui envasada en una duresa que vol aparentar fermesa i defensa dels valors fonamentals