La sentència de la Sala «petita» del Tribunal d'Estrasburg -TEDH- sobre el recurs interposat per Batasuna ha sacsejat el panorama polític d'aquesta tòrrida setmana estiuenca. Encara que s'especulava amb el seu contingut i el possible moment de la seva publicació, la sorpresa ha estat gairebé generalitzada en relació tant a la «substància» de la sentència com al context temporal triat.
Però analitzant cronològicament alguns fets, es poden entreveure algunes claus que, segurament, estaven en possessió del Govern i alts estaments de l'Estat. Quan fa unes setmanes, en el litigi jurídic obert amb Iniciativa Internacionalista i, especialment després de la decisió del Tribunal Suprem, s'apuntava des de diversos diaris espanyols la seva inconveniència considerant que podia interferir negativament en una possible sentència del Tribunal d'Estrasburg, evidentment alguna cosa es movia entre bambalines. La nova teoria il·legalizadora plantejada pel TS -«contaminació sobrevinguda»- podia, segons aquestes fonts político-periodístiques, entorpir decisions que, ara està clar, estaven abordant-se i «tancant-se» en el Tribunal europeu en relació al tema troncal: el recurs sobre la il·legalització de Batasuna.
Es va arribar fins i tot a especular sobre la presència a Madrid d'enviats d'Estrasburg portant «consells» que després, per a sorpresa de l'opinió pública i de la classe política espanyola, van ser considerats amb la decisió adoptada pel tribunal Constitucional. Per a molts, entre els quals m'incloc, semblava impossible que el Constitucional esmenés de dalta baix una decisió del Suprem. Com entendre aquesta inesperada, encara que positiva, resolució? Avui penso que la decisió del Tribunal Constitucional hagués estat impossible sense el previ coneixement de les màximes jerarquies de l'Estat de la sentència del TEDH, ara coneguda per tots i totes. Això sí, els magistrats europeus no volien «embrutar» la seva resolució amb «il·legalitzacions xiclet» sota conceptes nous -contaminació sobrevinguda- que posessin en dubte la ja definida sentència sobre Batasuna.
La tranquil·litat política amb que es va assumir des de l'Estat la legalització d'Iniciativa Internacionalista no va ser, doncs, reflex d'una suposada maduresa democràtica, sinó un mer posat polític davant una full de ruta d'esdeveniments ja coneguda en alts nivells del propi Estat. A partir d'aquest moment, després de la decisió jurídica, els esforços es canalitzen a entorpir la projecció d'Iniciativa Internacionalista -persecució, boicot informatiu...- i preparar la «tupinada» desviant uns vots decisius perquè Alfonso Sastre assolís l'acta d'eurodiputat.
Seguint amb aquesta seqüència, després de les eleccions europees -amb l'èxit electoral de l'opció defensada per l'esquerra abertzale a Hego Euskal Herria- i, especialment, després de la mort d'Arrigorriaga, les necessitats d'Estat incideixen en l'impuls definitiu perquè Estrasburg marqui fitxa i terreny entorn d'una referència que el PSOE ve repetint de manera insistent en la seva estratègia: «no hi haurà en les institucions opcions polítiques que emparin la violència».
La sentència, en aquest sentit, se situa i, d'aquesta manera s'ha plantejat en diferents intervencions, com un factor de pressió contra l'esquerra abertzale. Així doncs, estem davant una sentència judicial integrada o integrable en l'estratègia d'estat contra Euskal Herria. Europa ha volgut avalar, en aquest precís moment, tant les mesures jurídiques de l'Estat espanyol contra l'esquerra abertzale com, conseqüentment, la legitimitat democràtica dels governs autonòmics -Gasteiz i Iruñea- sorgits de l'apartheid a un sector de la societat basca. Una qüestió transcendent de necessària reflexió.
La sentència. La sentència té com referència ineludible una Llei de Partits impulsada per Aznar com desenvolupament «local» de l'ofensiva antiterrorista de l'Administració Bush en altres parts del món (L'Iraq, Afganistan...). El Govern del PP, amb la col·laboració del PSOE, va engegar un «pacte antiterrorista» amb lleis i decisions polítiques que pretenien evitar un procés de solucions i instal·lar un escenari de permanent confrontació.
En aquest context i amb aquesta filosofia en aquests últims anys s'han anat adoptant mesures jurídiques i desenvolupat actuacions policials que han vulnerat massivament drets bàsics de desenes de milers de persones. Enfront d'això la denúncia social i institucional majoritària de la societat basca es va complementar amb la via jurídica davant el TEDH. Les il·legalitzacions d'organitzacions polítiques i socials, l'apartheid polític contra un sector de la societat basca, mutilant la representació popular democràtica, sustentaven un recurs que apel·lava a la defensa dels drets i les idees per sobre d'una «seguretat» que facilita als estats la utilització, en règim de monopoli, de la violència jurídic-institucional davant dissidències polítiques internes.
Desgraciadament, la sentència, integrant en el seu llenguatge terminologies i consideracions pròpies de l'Audiència Nacional, ha admès la conculcació de drets bàsics d'intervenció i representació política, apel·lant a suposades connivències o complementacions amb ETA. En els seus continguts, a més, es parla de conceptes com «necessitat social» arbitràriament concebuts i es fa referència, fins i tot, que la no condemna pot considerar-se com un suport tàcit a la violència.
Resulta sorprenent jurídicament aquesta última referència en una sentència sobre un Estat espanyol on encara el PP i els seus dirigents no han condemnat el franquisme o on dirigents del PSOE han compatibilitzat la seva acció política amb etapes de terrorisme d'estat (GAL) i donat cobertura pública i social -visites a Guadalajara- a condemnats per aquest mateix terrorisme d'estat. Aquestes actuacions no signifiquen una defensa tàcita d'un règim feixista que va causar milers de morts eliminant llibertats bàsiques o el suport indirecte a organitzacions terroristes sorgides de clavegueres de l'Estat?
Per a més evidència, el mateix dia que surt la sentència del TEDH, en l'Ajuntament de Madrid dos regidors de PP s'absentaven del ple -«per a prendre's un cafè»- evitant votar la retirada de les distincions a Franco i l'alcalde de Salamanca del PP persistia a mantenir tots els honors al dictador. Aquesta actuació no és un suport tàcit o directe al franquisme i les seves conseqüències? Per la mateixa lògica argumental Estrasburg hauria de considerar la il·legalització del PP, no?
Encarar el futur. Per això, al meu entendre, la sentència judicial, avalant la vulneració arbitrària de drets de desenes de milers i de ciutadans i ciutadanes, s'ha escorat radicalment en funció dels interessos d'estat no aportant cap solució al problema de fons que subjeu a la polèmica jurídica: la permanència d'un conflicte de sobirania entre Euskal Herria i l'Estat.
Per això, una vegada més estem davant la necessitat de reclamar una lectura política sobre decisions jurídiques que es perceben contaminades per la llarga ombra de l'Estat espanyol. Aquesta negativa sentència, en aquest sentit, exigeix una reflexió de totes les seves conseqüències en el context polític actual i futur.
Com hem repetit fins a la sacietat, el procés polític ha anat cremant etapes, desgastant els instruments d'assimilació imposats pels estats i obrint condicions per al reconeixement nacional i el respecte a la voluntat democràtica basca. Estem, doncs, en el llindar d'un canvi polític on el pols té referències molt definides: d'una banda el/els Estat/s pretenen reflotar els seus instruments polítics -estatuts uniformizadors- amb continuismds negadors de la nostra realitat nacional i drets democràtics i, per un altre, hi ha una massa sobiranista-independentista amb militància, força i compromís per a desenvolupar una estratègia eficaç obrint una nova fase.
Aquesta ha de ser la nostra prioritat. Capitalitzar aquesta fase del procés en un espai polític, sindical i social capaç de donar llera ideològica, de masses i institucional al soberanisme i independentisme basc en una lluita per un canvi polític i social que, amb la referència estratègica independentista, tingui com objectiu prioritari el reconeixement del subjecte nacional basc i el respecte a la seva voluntat democràtica. Per a tal objectivo la nostra prioritat ha de ser modificar la pista de joc actual, canviant per a això variables que permetin projectar el pols de fons en altres condicions soci-polítiques.
*Rafa Diez és exsecretari general de LAB. Aquest article es va publicar el 4 de juliol de 2009.