per Iñaki Gil de San Vicente
El desenvolupament de la profunda crisi del capitalisme neoliberal ha disparat les vendes del «Manifest Comunista». L'autor parteix d'aquesta significativa dada per a abordar el desplom econòmic mundial aplicant l'anàlisi marxista i, alhora, constatant la validesa d'aquest mètode, segle i mig després de la seva concepció. L'objectiu: impedir que la burgesia faci de la crisi una *autodepuració, una expurgació del capitalisme que obri altra fase expansiva. Fa poc, una notícia de premsa deia que les vendes del «Manifest Comunista» s'han multiplicat en un 900% des del començament de l'actual crisi del capitalisme.
Des de fa mesos llegim comentaris sobre la «venjança de Marx», «tornada de Marx», «resurrecció del marxisme»... arran del desplomi econòmic mundial cap a una crisi d'acumulació que serà, si s'aprofundeix, qualitativament superior a les anteriors crisis sistémiques. Deixant de costat el component sensacionalista d'algunes d'aquestes afirmacions, també el fet que unes altres provenen de qui fins a fa poc donaven fe del «fracàs del marxisme», la veritat és que per a comprendre què està succeint en el món cal recórrer al mètode marxista. No hi ha altra alternativa. Però això és només una part del problema, i la menys important, perquè l'altra, la decisiva, és saber com impedir que la humanitat treballadora pagui els costos de l'hecatombe, com assolir que l'imperialisme no surti feliç, somrient i impune, de la catàstrofe que únicament ell està generant.
No n'hi ha prou amb dir que «Marx tenia raó», que malgrat que no s'han complert algunes de les seves «profecies», la seva tesi bàsica sobre la irracionalitat del capitalisme torna a demostrar-se certa. Aquestes i altres frases tòpiques, repetides mecànicament, a més de mancar de rigor, no arriben a l'arrel del problema que no és altre que, en aquests moments, el fet que el marxisme de nou s'enfronta a un examen especial. Ja que és la praxi de la revolució comunista, el marxisme està sotmès a examen en tot moment, de forma permanent, sense respir ni treva. No pot ser d'una altra manera, i és bo i inevitable que sigui així. Es tracta del dictat del que Lenin va definir com «el criteri de la pràctica», que consisteix que, al final, és la materialitat dels fets històrics la qual decideix sobre la correcció teòrica.
I encara que els fets històrics són interpretats de formes oposades depenent de les subjectivitats i interessos socialment antagònics, no és menys cert que, al final, el material i immaterial acaba girant al voltant d'alguna cosa tan inhumà com és l'explotació de la força de treball en qualsevol de les seves formes per una minoria propietària de les forces productives. Aquesta visió científic-crítica de la història, és a dir, l'objectivitat de l'explotació, opressió i dominació al marge de la capacitat de comprendre'l que tinguin dels subjectes que les pateixen, és la qual atorga al marxisme la seva originalitat i superioritat qualitativa pel que fa a la ideologia burgesa. No obstant això, constatar-lo no deixa de ser un consol si no s'avança un pas més, el saber que al contrari de la ideologia burgesa, de la sociologia per exemple, la teoria marxista està subjecta a diversos tipus d'exàmens segons la gravetat dels problemes que vol transformar.
Per exemple, ningú nega l'existència de crisis menors, parcials, de curta durada, merament industrials, o financeres, o de consum, encara que se'ls denomina d'altra forma per a no concedir-li a Marx cap besllum de raó. Per exemple, per a escapolir-se de la teoria del plusvalor i de la plusvàlua, el burgès divaga sobre el «valor afegit», i per a fugir de la llei tendencial de la caiguda de la taxa mitja de benefici, parla de «caiguda de la rendibilitat», «recessió» i fins a «depressió»; i per a no citar la llei de concentració i centralizació de capitals, balbuceja sobre «deslocalització i fusions empresarials», i així en tot. Exàmens puntuals d'aquest tipus els va superar el marxisme des del seu origen, i tenim la demostració en les vergonyes dels keynesians sincers. La força del marxisme radica en els exàmens pràctics decisius, a impedir que la burgesia faci de la crisi una autodepuració, una expurgació del capitalisme que obri altra fase expansiva a costa de repressions i crims sense igual i d'enormes destruccions de forces productives.
La burgesia ho ha assolit altres vegades destrossant sense pietat les classes i pobles treballadors amb el terrorisme contrarrevolucionari, feixista i militarista. Tanmateix, aprenent d'aquestes derrotes, el marxisme ha demostrat en menys de dos segles una molt superior capacitat resolutiva comparada amb el poc que ha demostrat la burgesia després de més de quatre segles. El que ara està en joc no és tant una confirmació teòric-abstracta del marxisme, sinó la demostració que les esquerres podem orientar el creixent malestar popular cap al socialisme, avançar en l´afeblement estructural de la dictadura del salari i de la mercaderia, en l'augment del contrapoder popular fins a arribar a situacions de poder obrer capaços de detenir l'avanç del caos i reorientar la història cap a l'emancipació humana.
El capitalisme actual és un volcà, un polvorí amb més forces destructives que mai abans, amb les seves contradiccions estructurals tensionades fins a graus inimaginables fa un segle i mig, quan es va escriure aquest «Manifest Comunista» que ara s'estudia amb avidesa gairebé desesperada. L'examen consisteix a impedir que aquest monstre irracional segueixi llançat cap al caos generalitzat. No serà mai el «examen final», tret que esclati un holocaust nuclear; sí pot certificar el pas de la humanitat d'una fase a una altra de la seva història. Per a les nacions oprimides, aquesta visió aporta una base teòrica i pràctica imprescindible, ja que recalca el paper del poble treballador i de la independència nacional organitzada en estat. Una característica del marxisme és la dialèctica entre consciència revolucionària i independència política de les classes explotades, és a dir, la reafirmació del poder col·lectiu com únic garant de la socialització de les forces productives.
Tota l'experiència històrica acumulada fins a ara, és a dir, el «criteri de la pràctica», ensenya que l'opressió nacional és un dels mètodes més efectius d'enriquiment de la burgesia, en primer lloc de la invasora i ocupant, i després de l'autòctona i col·laboracionista. Cap de les dues està amatent, per tant, a reduir els seus beneficis cedint a les justes demandes populars, i ambdues s'aferren a l'estat ocupant, molt especialment en els contextos de crisis com l'actual. Enfront d'aquesta realitat, els pobles oprimits no tenen, no tenim, altra opció que avançar en la nostra independència nacional, en la creació d'un estat propi que ens serveixi, entre altres coses, per a establir aliances internacionalistes amb altres pobles sobirans, per a decidir el nostre futur sobre la base de criteris humans i socials, que no mercantils i egoistes.
L'actual crisi està confirmant la tendència a l'autoorganització dels pobles en si mateixos i entre ells, i en contra de l'imperialisme malgrat la seva extrema ferocitat criminal. Aprovarem l'examen? De qualsevol manera, intentarem prendre el cel per assalt, una vegada i una altra, fins a assolir-lo.