Una forta cridòria ens despertà. (…) S’escoltava algun “Gora Euskadi askatuta!”. Eren els ferits dels batallons bascos que s’havien traslladat a Catalunya, on continuaven lluitant, (…) acabaven de llegir, en el diari Euzkadi, que les tropes republicanes havien passat l’Ebre” (Josep Benet, Memòries)La Batalla de l’Ebre es va desenvolupar entre juliol i novembre del 1938. Fou alhora un raig d’esperança en plena desmoralització i el certificat de la derrota (va cremar l’exèrcit de la República amb 8.000 baixes segons Pierre Vilar a Història d’Espanya, quasi 15.000 per a Paul Preston a Franco, que acredita 6.500 baixes feixistes ).
Fins al 8 de febrer, Barcelona (seu del govern republicà durant la batalla i nucli de la indústria de guerra que quedava) havia sofert 23 bombardejos que havien causat 3.467 morts i la destrucció de 864 cases. Corrien els rumors de capitulació fins tal punt que PCE, PSOE, UGT, CNT i FAI van convocar pel 16 de març una manifestació per la resistència on 100.000 persones (segons Santiago Carrillo a les seves memòries) van recórrer la Diagonal fins al Palau de Pedralbes, residència aleshores del president de la República, Juan Negrín.Però hi havia algun clau roent per agafar-s’hi: si es produïa la previsible ofensiva alemanya contra els Sudets el sector republicà passaria al bàndol aliat en una guerra europea de pronòstic més favorable. Això atemoria els feixistes, indignats amb l’estratègia alemanya.
A més, la reobertura del tràfic a la frontera va aportar esperances, hom havia mobilitzat nous reservistes i fundat noves escoles d’oficials.La presa de Terol pels feixistes havia endarrerit l’ofensiva per aïllar Catalunya de la zona republicana, d’una banda, i Madrid del mar, de l’altra. Havia però desgastat les forces republicanes en manera tal de facilitar l’ofensiva (200.000 homes avançaven per l’Ebre fins al punt que es troba amb el Segre prop de Lleida). Va començar el 9 de març i el dia següent els feixistes recuperaven Belchite. El comandament creia (no sense fonament, en opinió de Preston) que Franco no veuria més enllà de l’obsessió de Madrid i no en va desplaçar tropes cap al front d’Aragó. Per indignació dels seus generals que creien que es podria prendre fàcilment el Principat, Franco retirà tropes cap al sud per a una ofensiva sobre València. Mentre una columna s’interna pel Maestrat, el 26 de març cau Fraga i el 3 d’abril el general Yagüe ocupa Lleida, un dia abans de la caiguda de Balaguer i Tremp. El 15 d’abril els feixistes arriben a Vinaròs i el Principat queda separat del País Valencià prop del delta de l’Ebre.
Ofensiva republicana
El juny arriben males notícies: el dia 2, duríssim bombardeig sobre Granollers amb centenars de morts; el 13, la caiguda del govern de Blum a l’Estat francès implica el tancament, novament, del tràfic a la frontera. Dos dies després cau Castelló, però l’ofensiva feixista sobre València no dóna els resultats esperats. Tot i que el 23 de juliol, València està directament amenaçada amb tropes a 40 quilòmetres, l’avenç s’atura el 24 de juliol amb l’ofensiva republicana a l’Ebre. El dia següent l’Exèrcit Popular, que havia traslladat 80.000 homes, creua l’Ebre per Mequinensa, Amposta, Flix, Móra la Nova i Mirabet, amb l’entusiasme esmentat, 4.000 presoners de guerra, nombroses desercions i la sorpresa de l’alt comandament de l’exèrcit de Franco, que no creia en la capacitat dels republicans de realitzar una operació així.
La immensa majoria dels combatents republicans eren catalans (Benet, El president Companys, afusellat) i hi predominaven els elements comunistes, principals defensors de l’estratègia de resistència: dirigia les operacions Juan Modesto, militant comunista andalús format militarment a la URSS, tots els comandants en cap, comandants de cos i de divisió eren comunistes (segons Hugh Thomas a La guerra civil espanyola) i la totalitat dels comandaments del XVIII Cos d’Exèrcit pertanyien al PSUC (segons Benet).L’objectiu era establir un cap de pont a Gandesa, centre d’una important xarxa de carreteres, i intentar restablir la comunicació entre Catalunya i la resta del sector republicà malgrat l’aclaparadora superioritat de l’enemic en aviació i artilleria. A partir d’aquest moment els bombardejos feixistes sobre els ponts estesos per a l’operació foren constants del matí al vespre. Aviat fou clar que la batalla seria llarga: Franco havia abandonat la iniciativa al País Valencià per concentrar-hi totes les forces i quasi tota l’aviació i l’avenç republicà fou frenat.
L’amenaça alemanya contra els Sudets (zona de Txecoslovàquia de majoria ètnica alemanya que el Reich reivindicava) donava sentit a l’operació en la mesura que l’objectiu fonamental era guanyar temps en espera del suport del Regne Unit i França. Si França i la URSS donaven suport a Txecoslovàquia contra les reivindicacions alemanyes es desencadenaria el conflicte europeu que inclouria la República en el bàndol aliat i forçaria els ajuts esperats. A més, Alemanya va suspendre, a mitjan setembre, l’ajut als feixistes per concentrar-s’hi.
Error d’apreciació i derrota
La URSS fou exclosa de les negociacions. Els “quatre grans” (el Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia) acordaren l’evacuació dels Sudets i la seva integració al Reich a canvi de la promesa incomplerta de no-agressió. El Pacte de Munic (segons Preston, la sentència de mort de la República) del 29 de setembre va canviar l’estratègia internacional de la URSS.
El Regne Unit i França sostenien que evitaven la guerra, però els fets van demostrar l’error d’aquesta apreciació que, a més, donava marge a Alemanya per augmentar la seva escalada militar (en això estan d’acord, a les seves memòries, Carrillo i Churchill, que creia que en aquell moment es podia obtenir una victòria relativament fàcil sobre Alemanya que dos anys més tard seria impossible) i reclutar en un any quasi set milions de súbdits austríacs i tres milions i mig dels Sudets . D’aquesta manera pretenien també dirigir l’agressivitat de l’Eix (Alemanya i Itàlia) contra la URSS.
Això va conduir la política exterior soviètica a la recerca de la distensió de les relacions amb Alemanya (disminuint el subministrament d’armament i les crides propagandístiques a la defensa de la República) alhora que els feixistes espanyols feien moviments d’aproximació als aliats prometent neutralitat.El 30 d’octubre s’inicia la contraofensiva definitiva, a meitat de novembre Flix, la Fatarella i Ribarroja cauen en mans feixistes i uns dies després les tropes republicanes es repleguen a l’interior del Principat, víctimes de les dificultats de sempre: manca de reserves militars organitzades i gran inferioritat en armament, sobretot aviació, tancs i artilleria.