Pensem que seria un error llegir les eleccions del passat dia 9 de març d’una manera precipitada. Segons algunes lectures ràpides i interessades, caldria considerar el resultat electoral com un avanç de “les esquerres” o un pas més en un procés clar d’“espanyolització” i d’instauració del “bipartidisme” en la política catalana.
És evident que les eleccions mostren aspectes de tot el que hem dit, encara que sabem que la realitat política de fons és que l’avanç del PSOE per sobre del PP més que un avanç de l’esquerra és un avanç del liberalisme econòmic i polític davant de diferents formes d’obscurantisme ideològic i d’aspectes d’economia capitalista més caciquista-especulativa. Res a veure amb cap canvi seriós que representi un avanç econòmic de base que afavoreixi les classes populars, un fre a la destrucció ecològica o una limitació de la subordinació i l’espoliació econòmica dels Països Catalans, qüestions que el PSOE ha demostrat molt clarament que no vol canviar substancialment.
D’altra banda, tot i el perill que representarà per a la política quotidiana arreu dels Països Catalans una preponderància de l’aparell d’un partit com el PSOE (i variants regionals) essencialment espanyol i espanyolitzador, tothom sap que el vot que ha rebut no s’ha d’interpretar com un “xec en blanc” perquè des de Catalunya i els Països Catalans en general es faci política provinciana . L’avanç del PSOE especialment al Principat té justament un alt component de fre al franquisme-espanyolisme de tot el que representa el PP, incloent-hi una voluntat explicitada d’aturar les formes més descarades d’espanyolisme. En tot cas, els temps hauran de dir com gestionen les seccions regionals d’aquest partit aquesta qüestió. Seran les lluites i les mobilitzacions que caldrà emprendre les que marcaran el grau d’aplicació dels principis polítics de fons (capitalistes i espanyols) d’aquest partit.
Malgrat que s’ha minimitzat des d’un bon nombre d’anàlisis, té molt més significat per al futur polític del nostre país el vot de signe independentista que ha tingut un parell d’expressions clares: un càstig a ERC i un primer moviment de rebuig del sistema polític actual, en forma de diferents expressions: vot nul, en blanc i abstenció. Cal assenyalar que aquest posicionament doble (càstig i rebuig) té un valor molt important si tenim en compte la conjuntura extremament difícil per a les posicions de vot que no estiguessin basades en el criteri del “mal menor” (votar PSOE per a barrar el pas al PP; votar ERC o CIU per tal d’impedir una interpretació espanyolista dels resultats), un criteri que arrossega la massa del vot en contextos mancats d’alternatives de vot clares.
Fent una lectura que enllaçaria amb la importància de les darreres mobilitzacions de pes, com la de l’1 de desembre passat, la posició políticament més significativa del 9 de març és l’exigència d’una rectificació profunda de la política: és a dir, és un no clar a l’ús que ha fet i fa ERC del referent independentista, i és també l’expressió (tímida encara) de desconfiança envers el sistema polític vigent.
Per sota dels resultats més aparents s’han fet sentir elements clars d’aquesta “voluntat de rectificació” entre els sectors més dinàmics d’aquest país. Que això es tradueixi en política independentista i d’esquerra a nivell de masses dependrà sobretot de la capacitat que demostrem des de l’esquerra independentista per a desenvolupar referents polítics en els quals les classes populars catalanes puguin vincular les seves lluites i dipositar la seva confiança.