Autodeterminació

Per Eva Serra i Puig, Historiadora

Quan parlem d´autodeterminació sovint pensem en un dia en el qual la ciutadania és convocada a exercir a través del vot el dret de decidir sobre el futur polític del seu poble. Aquesta noció neix en el context d´una filosofia de llibertat individual i col·lectiva en un marc d´exercici polític de dret públic internacional.

La guerra de la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa van engendrar idees en aquest sentit. Ara bé, va ser la Primera Guerra Mundial que obligà declarar el principi d´autodeterminació dels pobles contra l´imperialisme bel·ligerant, d´aquí procedeixen les idees del dret d´autodeterminació de Lenin i de Wilson. El tractat de pau de París (1919) el consagrà a través de plebiscits i de fet s´aplicà en el desmembrament dels imperis austrohongarès, otomà i rus. La societat de nacions (1920) i la seva successora l´ONU el va admetre i ha servit al procés de descolonització de postguerra de la segona guerra mundial.

El dret d´autodeterminació molt lligat al conceptes de ciutadania, de sobirania nacional i d´exercici d´un dret públic internacional, poques vegades, però, s´ha produït en termes de drets democràtics lliurement exèrcits. Sempre, a tota hora, ha anat prèviament presidit del conflicte. L´autodeterminació ha estat sobretot un procés de lluita diària legítima contra estretes o repressives legalitats institucionals. Quan es produeix una situació política plebiscitària és perquè primer ja hi ha hagut molta força política acumulada, una massa crítica qualificada i l´existència d´uns dirigents socialment reconeguts disposats a arriscar-se. Aleshores qualsevol fet pot convertir-se en plebiscitari. Així les eleccions municipals de 1931 es convertiren en un plebiscit republicà, contra la monarquia borbònica.

Per una banda, el dret d´autodeterminació pot plantejar paranys d´ordre divers a l´hora de fer-ne una aplicació jurídica positiva. A l´Àfrica ha engendrat lluites ètniques pel control de l´aparell polític dels estats d´origen colonial. Per l´altra, a Europa pot topar amb la barrera dels poders constituïts que emmordassen les lluites nacionals acusant-les de subversives. Aleshores el context internacional pot utilitzar el principi de no-intervenció per frenar situacions reivindicatives justes.

Tot plegat demostra que l´autodeterminació no es pot concebre només en termes institucionals. No hi ha autodeterminació si se separen les lluites sectorials de la reivindicació política nacional. Aturar la MAT, o exigir unes infraestructures que ens permetin arribar abans a Perpinyà o a València i no pas a Madrid ja poden ser esglaons en l´exercici de l´autodeterminació.

Catalunya, tot i el seu passat i la seva lluita política reconeguda no ha tingut lluita per l´autodeterminació. La liquidació de les institucions polítiques pel règim borbònic va esborrar dels Països Catalans la memòria d´un dret públic propi i ens va especialitzar en municipalisme i dret i societat civils. El caràcter militar de l´Estat espanyol dels segles XIX i XX va allunyar la classe obrera i popular de l´exercici més elemental de la política, incloent el fet de votar. Finalment Catalunya ha cregut erròniament que l´Estat espanyol era democratitzable. L´Assemblea de Catalunya contemplava el dret d´autodeterminació, però va ser sacrificat en nom de la democratització d´un estat substancialment antidemocràtic però que afavoria els interessos conservadors dels partits de la reforma política. Només un trencament real amb el joc d´interessos actual pot engendrar noves perspectives.

(Eva Serra i Puig va participar en el debat al voltant de l´autodeterminació que va tenir lloc a Barcelona en el marc del Fòrum Social Català)