En les últimes línies de la seva extraordinària obra La democràcia, història d'una ideologia, Luciano Canfora resumeix, a la llum de l'oposició llibertat/ democràcia, la definitiva derrota d'aquest últim concepte en la tradició europea, revelant el veritable contingut de la constitució de la Unió Europea i la doctrina implícita en els seus articles i disposicions: la conclusió de Canfora és que, contra la democràcia, “ha vençut la llibertat –en el món ric- amb totes les terribles conseqüències que això comporta i comportarà per als altres” i que per “això la democràcia ha de ser ajornada per a una altra època i serà pensada, des del principi, per d’altres homes, potser ja no europeus”.
Potser aquesta època és la nostra i potser aquest país no europeu és Veneçuela.
El que aquest llibre de Carlos Fernández Llíria i Luis Alegre Zahonero demostra -alertant les institucions bolivarianes perquè no s'apartin d'aquest camí- és que pensar des del principi la democràcia significa precisament conservar els seus principis, inhabilitats, segrestats, corromputs dins del parany capitalista, al que li és tan necessari proposar les seves hipòtesis com impossibilitar els seus efectes. Al llarg dels darrers cent anys, la tradició d'esquerres ha anat sucumbint fatalment al miratge d'aquesta contradicció i la pròpia divisió que ha generat entre les seves files apuntala paradoxalment la legitimitat inexpugnable de l'encís: per defensar la democràcia, els socialdemòcrates van acabar per defensar el capitalisme; per combatre el capitalisme, els comunistes van acabar per renunciar o menysprear la democràcia. Ambdues posicions van alimentar i alimenten per igual la falsa evidència que capitalisme i democràcia són genètica i empíricament inseparables.
Aquesta evidència és tan falsa com que el sol gira al voltant de la terra: la veritat és precisament la contrària. Enfrontats a un desprestigi del concepte, l'últim precedent del qual cal buscar-lo als anys trenta del segle XX, el dany infligit a la democràcia ha estat més quan més el seu nom està essent utilitzat avui –com ho va ser abans el de “raça” o el de “lebensraum” o el de “civilització”- per trencar-li el pit al llenguatge, incendiar el dret internacional, forçar el pany de tres països i torturar i matar centenars de milers de persones; o, el que és el mateix, està essent utilitzat per imposar decisions al marge de la sobirana “majoria d'edat” dels pobles de la terra. Davant la democràcia com a palanca o com xantatge, és fàcil caure en la temptació d'envestir més contra la democràcia que contra el capitalisme i acabar considerant les formes mateixes com a tramposes o restrictives. Cal inventar noves vies de participació? És que el dret “burgès” no ofereix suficients mecanismes per tal que la voluntat popular decideixi? Allò difícil no és concebre o fins i tot establir procediments que garanteixin la participació dels ciutadans a la presa de decisions; allò difícil és concebre i establir procediments perquè aquestes decisions es compleixin. Però si aquestes decisions de la voluntat popular no es compleixen no és perquè els governants siguin dolents, perquè el poder corrompi o perquè l'home vell s'imposi en cada gest, sinó perquè el capitalisme sempre constituent segresta de manera ininterrompuda les regles i els conductes de la sobirania constituïda. De forma geogràficament desigual, segons context i conjuntura, el capitalisme tendeix, com cap al seu ideal, a l'equilibri perfecte entre el respecte formal dels principis de l'expressió democràtica i l'incompliment permanent de les seves decisions: un model, doncs, de legitimitat i no de determinació.
L'esquerra segueix creient, citant un Marx incomplet o superficial, que l’anomenat “dret burgès” és només l’excipient o la cobertura legal dels interessos de la classe dominant sense adonar-se que les seves lleis, institucions i mitjans d'expressió són en realitat -al mateix nivell i al mateix preu que les obtingudes i ja gairebé perdudes en el terreny laboral- treballosísimes conquestes populars que aquestes classes dominants es van veure obligades a acceptar i alhora a segrestar i deixar sense efecte. Precisament Luciano Canfora dedica tres-centes minucioses pàgines a descriure els procediments materials d'aquest segrest, resumits de manera sumària en dos models d'intervenció alternatius o simultanis: la manipulació i el terror. Als indrets on (i quan) s’ho podia permetre, el capitalisme ha assajat subtils formes de domini blanc a través de la propaganda, la reforma electoral –sistema majoritari, proporcional o mixt, segons les circumstàncies- i el soborn estructural o puntual dels electors (electoralisme, “tupinada” o “estat del benestar”). Als indrets on (i quan) no podia permetre's aquests expedients, ha utilitzat la violència explícita, en base a una fórmula que té el seu inici històric a la Comuna de París i que a Llatinoamèrica han patit de manera dramàtica en les darreres dècades: matar gairebé tothom cada trenta anys i després deixar votar als supervivents. És possible que calgui reformar les institucions, però la ja impostergable revolució econòmica no hauria d'impugnar-les. Dir “democràcia participativa” és una redundància tant com dir “capitalisme democràtic” és un oxímoron. El capitalisme, que consisteix a robar vides i recursos, ens roba també la democràcia i el dret, i la lluita per recuperar una i altre és en realitat la mateixa lluita.
Cap parlament o assemblea pot decidir democràticament l'extermini de la població de Mitilene, tal com ens explica Tucídides, perquè la democràcia consisteix en ja haver decidit sempre que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir democràticament envair un país, bombardejar les seves ciutats i matar de fam els seus habitants, perquè la democràcia consisteix en ja haver decidit que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir legalitzar la tortura o la discriminació racial, perquè la democràcia consisteix en ja haver decidit sempre que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir posar la riquesa en mans de 1.500 persones, en detriment de la majoria de la població, perquè la democràcia consisteix en ja haver decidit sempre que això no pot ser objecte de decisió. Aquestes decisions constituents que ja s'han pres calcifiquen l'estructura òssia que garanteix el compliment de la voluntat popular i que és permanentment corroïda i estovada per la mateixa naturalesa del capitalisme; i tenen a veure amb la producció i distribució de la riquesa, amb la igualtat davant la llei i amb la divisió de poders. Aquestes decisions es diuen Constitució i Estat de Dret, idees sorgides alhora que la mateixa força que les va fer impossibles, i que han de ser fermament defensades, reivindicades, afinades –com un piano o un violí- en contra d’aquesta força de liquadora.
Aquestes decisions són institucions i no virtuts sempre actuals, sempre en marxa, sempre treballosament alerta, d'un home superior, una moralitat superior o una voluntat superior. No és aquesta precisament l'ensenyança de la Il·lustració, segons la doctrina de Montesquieu? La rondalla dels troglodites, recollida a les Cartes Perses, ens parla d'un poble composat només per persones dolentes, lliurades a la seva autarquia selvàtica, a qui una epidèmia obliga a contractar un metge; com que els troglodites són molt dolents, una vegada guarits incompleixen el seu compromís i neguen al seu salvador el pagament dels seus serveis. Per això, quan l'epidèmia, anys més tard, es repeteix, cap metge vol anar al llogaret dels troglodites, la població del qual sucumbeix així a la malaltia… tots amb l’excepció d'una parella, casualment els dos únics homes bons de la comunitat.
La parella de bons es reprodueïx i només té fills bons, que els donen néts també bons, de manera que al cap d'algunes dècades el poble dels troglodites està format únicament per persones bones, com abans estava només format de persones dolentes; i són tan bones que, com quan eren dolentes, no necessiten ni lleis ni institucions ni govern: la virtut general assegura el compliment de les promeses, el respecte recíproc de la llibertat, la igualtat i la seguretat de totes amb independència de les seves diferències naturals. Però el temps passa, la població creix i de sobte els troglodites senten la necessitat de visitar el més vell i savi de la tribu perquè els doni lleis que els obliguin a fer allò que fins a ara anàven fent per pròpia voluntat. “Oh, dia desventurat”, gemega l'ancià, “per què he viscut tant? (…) Bé veig, troglodites, que comença a ser-vos onerosa la vostra virtut (…) i voleu sotmetre-us a lleis menys rígides que els vostres costums. Com he de donar preceptes a un troglodita? Voleu que ell executi accions virtuoses perquè jo les hi mano, doncs sense el meu mandat les faria només seguint la seva inclinació natural?”.
El sospir desil·lusionat de l'ancià, que lamenta veure als troglodites sotmesos a un altre jou que la seva pròpia virtut, és el del poble legislador que, arrencat del rouseaunià estat de naturalesa, es resigna a fer, per llei, el que ja no és segur que vingui dictat pel costum o la inclinació natural. La idea de llei implica l'acceptació del caràcter fal·lible, limitat, corruptible, de l'home, l'existència social del qual no pot estar regida per la virtut variable i contingent dels seus membres; i alhora implica un cert ordre d'immutabilitat concertada, l'eficàcia del qual no depèn de la bondat individual dels ciutadans ni pot ser qüestionada per cap maldat particular. Cal prendre decisions vinculants que “imposin” per al futur la llibertat de decidir, i aquestes decisions –insinua Montesquieu a través dels seus troglodites- és millor prendre-les mentre s'és bo, abans que no facin falta; quan s'està tranquil, com deia Voltaire, o quan no s’està encegat per les passions, com deia Locke en defensa de la necessitat d'establir institucions a partir del dret natural.
Aquest “abans que no facin falta”, en societat i sota el capitalisme, no pot ser sinó una ficció teòrica, però no puc imaginar una situació real més favorable que aquella que assumeix la necessitat d'un canvi precisament contra “la intranquilitat” febril del mercat laboral i les “passions” destructives de les taxes de guany. Podem imaginar un moment en que els homes siguin més bons –solidaris, desinteressats, abnegats, raonables- que quan s'aixequen contra la injustícia? Cal aprofitar la bondat general de la revolució triomfant, aquesta escletxa temporal, aquest punt liminar i auroral dels troglodites virtuosos, molt poc durador, no per fer homes nous, sinó per promulgar lleis noves als vells motlles –amb quatre o cinc poders en comptes de tres, com volia Bolívar- d'unes “formes” democràtiques durament conquerides mitjançant lluites populars i sempre malversades, profanades, inhabilitades i suspeses per l’“estat d'excepció” permanent del capitalisme. Es pot concebre un home més nou que aquell que es dóna lleis a si mateix i està segur del seu compliment?
Tal i com posen de manifest Carlos Fernández Llíria i Luis Alegre Zahonero, el cas de la Veneçuela bolivariana constitueïx l'oportunitat, gairebé sense precedents, de demostrar alhora que capitalisme i democràcia són incompatibles i que només després de la derrota del capitalisme hi pot haver una veritable democràcia. Per la seva forma d'arribar al poder –tan diferent de Cuba- i pels avantatges econòmics de que gaudeix, el govern bolivarià de Chávez constitueïx una subversió del paradigma citat més amunt segons el qual caldria escollir entre igualtat i dret. Quan vam parlar de Veneçuela, vam pensar sense voler en una experiència novedosísima, en una forma inèdita de concebre la democràcia, més participativa i transversal, i el que en realitat té de nou i participatiu és que es limita a prendre's seriosament i a aplicar estrictament les regles democràtiques que a Espanya, als EEUU, al Japó, a Nigèria, a l'Índia, sota la pressió de les classes dominants capitalistes, actuen inevitablement com a instruments de submissió (quan no directament d'extermini o tortura).
Aquesta manifesta superioritat democràtica de Veneçuela en termes burgesos –perquè allò que inventen unes condicions es pot utilitzar en unes altres- despulla de tal manera la dictadura del capitalisme que no ens pot estranyar gents la rebequeria contínua de polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació, denunciats també en aquest llibre, ni la seva vergonyosa disposició per violar qualsevol principi –darrere de la qual apunta també ja la seva disposició per violar nens, torturar presoners o bombardejar parlaments, si fes falta- amb la condició de que no hi hagi democràcia i veritable Estat de Dret en cap lloc del món. Només contra Cuba s'han abocat tantes mentides, ordit tantes conspiracions, ignorat tantes belleses, negat tants progressos de la raó, però allò que no poden perdonar-li a Veneçuela és que el poble s'hagi fet amo dels seus recursos sense censurar diaris ni empresonar opositors ni conculcar la divisió de poders (i fins i tot dividint-lo més que el propi Montesquieu!).
El que no poden perdonar a Veneçuela és això que resumeix la fórmula excogitada recentment per un dels nostres intel·lectuals col·laboracionistes, més fi que els seus col·legues, que escriu habitualment en el diari espanyol de Carlos Andrés Pérez i Gustavo Cisneros: “Chávez està acabant democràticament amb la democràcia”, frase en que “democràticament” vol dir “amb el suport sobirà del poble i respectant totes les regles del joc” i “la democràcia” vol dir “la pobresa, la malaltia, l'analfabetisme, la inseguretat jurídica, la inexistència, la fam, el racisme, la corrupció, l'esclavitud, l'abús de poder i, en definitiva, el terratrèmol del mercat”. Chávez i els seus companys bolivarians estan acabant democràticament amb el capitalisme, el que vol dir que, a més d'acabar amb el capitalisme i precisament per això, estan fent realitat per primera vegada –potser en la història- la democràcia. Això no pot agradar, naturalment, a aquells que viuen de citar en veu alta el seu nom abans d'afusellar-la.
El llibre de Carlos Fernández Llíria i Luis Alegre Zahonero, més enllà de la defensa de Veneçuela i la denúncia dels intel·lectuals nihilistes que caven enginyosament i elegant la tomba de mig planeta (i l'homenatge, per contrast, als altres, tants i tants i tan grans, com va demostrar la Trobada en Defensa de la Humanitat de Caracas), aquest llibre –dic- és també una proposta teòrica i programàtica la importància de la qual no pot exagerar-se, fins al punt que m'atreviria a dir que constitueïx una prolongació imprescindible, en termes jurídico-institucionals, del Manifest Comunista de Marx i Engels.
Veneçuela és el model, l'esperança, la demostració. Acabar democràticament amb el capitalisme (amb la naturalesa!) és acabar amb el capitalisme i alliberar la democràcia. És veritat que el capitalisme s'imposa molt naturalment i gairebé el pitjor que pot dir-se d'ell és que s'ajusta a la naturalesa. Però la naturalesa ens imposa arrossegar-nos i resulta que volem; la naturalesa ens imposa morir de xarampió i resulta que ens vacunem; la naturalesa ens imposa la reproducció i resulta que ens estimem. La Constitució i l'Estat de Dret són la forma comunista de volar i de vacunar-nos i d'estimar-nos davant de la llei natural –o llei de la selva- propugnada per Calicles, Hitler i George Bush (i Repsol i la Bayer i Monsanto i els seus propagandistes de The New York Times, El País, Il corriere della sera…).
Per això mateix, aquest llibre és també, un manual que explica el miracle de Veneçuela i prevé contra el mal ús de la revolució (de la revolució en general). Lluitar contra el capitalisme –comencem a adonar-nos-en per fi- és lluitar per un estat democràtic i de dret i, viceversa, lluitar per un estat democràtic i de dret és lluitar contra el capitalisme. Les “formes” –les decisions constituents- són allò més material que existeix, a condició que ja hagin decidit també, com a principi inalienable de tota democràcia, que cap interès material particular és compatible amb elles. És a dir: que cap llibertat pot escollir lliurement la fam, la ignorància i la mort dels altres.
Veneçuela, com volia Canfora, ha començat a “repensar” la democràcia i, tot just s'hi ha posat sobre el terreny, ha descobert que en realitat ja estava pensada; i que només es tractava d'establir-la d'una vegada. És difícil no deixar-se dur per l'entusiasme davant d'una experiència tan universal, com també és difícil no deixar-se convèncer pel llibre de Fernández Llíria i Alegre Zahonero, que ens exposa el camí que ha de seguir, sense tornar a caure al parany ni alimentar els encisos, l'esquerra anti-imperialista de tot el món.