Per Txarly Uharte
AL Gore ha rebut el premi Nóbel de la pau 2007 al costat del Grup Intergovernamental per al Canvi Climàtic de l'ONU. El polític nord-americà es suma a una llista controvertida i polèmica i uneix el seu nom a figures “pacifistes” com Henry Kissinger, Simon Peres, Frederik de Klerk , Lech Walesa o Andrei Sajarov.
Si examinem el passat del premiat ens adonarem que el personatge poc té de pacifista, si aprofundim un poc veurem que tampoc és progressista i si seguim investigant constatarem que ni tan sols podríem cridar-li ecologista.
L'antic congressista per Tennesse i vicepresident dels Estats Units entre 1993 i el 2001 ha aconseguit tornar a col·locar-se en la primera línia política mundial després de la derrota en les presidencials del 2000. I tot gràcies a una pel·lícula. “Una veritat incomoda” (An Inconvenient Truth) que li ha portat 2 Oscar, un gran reconeixement internacional (com el premi Príncep d'Astúries de cooperació internacional) i suculents beneficis econòmics.
En aquest documental AL Gore se'ns presenta com el capdavanter en la lluita per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La pel·lícula és una autentica hagiografia, sembla realitzada pel seu equip de campanya. AL Gore no dubta en mostrar-nos la seva intimitat, contar-nos les seves tragèdies familiars mostrant-se com un home que és capaç de superar les adversitats aprenent d'elles. Aquesta tendència a la sobreactuació i aquest egocentrisme desmesurat és de sobres coneguda en els USA.
El “costum” de Gore d'exagerar els seus merits ha donat tones de munició als seus rivals polítics. Entre les seves moltes fanfarronades AL Gore s'atribueixo el merito de la creació d'Internet (“durant la meva permanència en el Congrés dels Estats Units, vaig prendre la iniciativa de crear Internet” entrevista de Wolf Blitzer dels informatius de la CNN en1999) o presumia que el seu matrimoni va inspirar els personatges de l'embafador melodrama “Love Story” (conversa amb Karen Tumulty de la revista “Estafi”). Ungido per la mà de Déu Gore no es rendeix després de la derrota electoral, es veu com l'home que salvés als Estats Units al món! del Desastre. Gore es veu a si mateix com a un nou Winston Churchill. En la seva pel·lícula mostra imatges del dia de la victòria i no dubta en citar-lo.
Com els anglesos van acudir al seu admirat Winston para combatre el terror nazi, així acudiran els pobres americans quan la gran crisi energètica, l'enfonsament econòmic o que es jo amenacin als americans. Analitzant al personatge descobrim una personalitat contradictòria i molt mes fosca del que les seves admiradors insisteixen a mostrar.
AL GORE PACIFISTA?
El vicepresident Gore no es conformo amb un paper secundari els anys de govern demòcrata. Va ser la mà dreta del president abans i durant el seu mandat, AL Gore no era una figura decorativa a l'estil Donen Quayle (vicepresident durant el mandat de Bush pare).
AL Gore és responsable de pràcticament totes les accions de govern del període 1992-2000. I durant aquests anys els Estats Units no van ser uns emissaris de la pau precisament. Accions bèl·liques, amb bombardejos amb urani empobrit i bombes de penjoll inclosos, en Sèrbia, L'Iraq, Haití, Afganistan, Somàlia o Suen. Aquest últim cas va ser especialment cruent.
L'exercit nord-americà bombardeja una fàbrica de medicaments que va confondre amb una planta de fabricació d'armament matant a centenars de persones i destruint la planta que fabricava el 50% del total de medicaments del país. A dia d'avui (i em temo que per molts, molts anys) cap polític i cap militar ha rendit comptes per aquest espantós crim de guerra. Grans mèrits per a un Nóbel de la pau, sens dubte.
La política de Clinton-Gore va ser continuista de la de Reagan-Bush i la de Bush fill prossegueix la dels anys demòcrates. Tots ells van buscar i busquen l'hegemonia econòmica dels Estats Units protegits pel poder militar del seu exèrcit. Imposen el seu lideratge sense contar amb cap consens internacional. No oblidem que solament en els últims temps, i solament després de comprovar la perillosa inestabilitat del país, s'han escoltat veus demòcrates demanant la retirada de les tropes de L'Iraq.
AL GORE PROGRESSISTA?
Gairebé tot el món entén que les polítiques del Partit Republicà i el Partit Demòcrata són convergents en molts aspectes. Mes similars encara que les dels partits parlamentaris europeus socialdemòcrates o conservadors. No obstant això al comparar a Gore amb l'actual administració Bush correm el risc d'enganyar-nos amb el personatge.
AL costat dels “Neo-Cons” i la dreta ultra religiosa que governen els USA, qualsevol pot semblar progressista. Però AL Gore no és un nouvingut i va demostrar amb escreix la seva veritable cara en els anys de mandat del Partit Demòcrata. Les seves polítiques van ser neoliberals en l'econòmic i molt tèbies en el social. Respecte al tema econòmic, entre unes altres l'administració Clinton-Gore creo l'Organització Mundial del Comerç paradigma al costat del Banc Mundial i el FMI del nou ordre econòmic mundial. El ALCA o la llei Helms-Burton de càstig cap a Cuba són alguns dels seus assoliments “progressistes”.
En el social Clinton-Gore van endurir la repressió cap als immigrants i van recular enfront de la dreta religiosa en matèries com l'avortament.
Esment a part mereix la dona de Gore; Tipper. Personatge controvertit i famós als Estats Units. No es va conformar amb ser una dona florer. Ja en 1984 va co-fundar la Parents Music Resource Center, una organització molt propera a la dreta religiosa que buscava advertir als pares de lletres o portades obscenes en els discos de rock i rap i que va tenir una gran influència en la indústria de l'oci americana en els 80s i 90s. Creo aquesta organització quan va descobrir alarmada que la seva filla escoltava una cançó de Prince que tractava veritablement sobre la masturbació.
Aquesta organització s'encebo especialment amb els grups més subversius i antisistema i amb els grups raperos menjo Public Enemy, molt polititzats en aquella època. AL Gore sempre ha presumit de tenir una dona com la seva i s'han donat suport mútuament, arribant a escriure diversos llibres junts pel que pressuposem que el bo de L'estava d'acord amb les activitats censores de la seva mitjana taronja.
AL GORE ECOLOGISTA?
Des del principi de la seva carrera política Gore té una aurèola d'activista ecologista. La publicació del lliuro “Earth in the Balanç:Ecology and Human Spirit” en el qual plantejava una ambigua revolució “ecològica” li duc a acompanyar a Clinton que va veure grans qualitats en l'ambiciós senador de Tennnesse.
No obstant això una vegada en el govern poc va fer per a portar a terme la seva “revolució ecològica”. Ni tan sols van signar el Protocol de Kyoto. És cert que d'haver aconseguit la presidència AL Gore hauria signat l'acord que el mateix negoci per al seu país. Però no és menys cert que els Estats Units van rebaixar aquest acord fins a convertir-lo en una broma.
Encara que la seva labor com divulgador de l'amenaça que suposa el canvi climàtic ha contribuït que aquest en l'agenda política de gairebé tots els països, no podem oblidar que mentre va tenir la sort de participar en el govern de l'estat mes poderós de la terra i el mes contaminant amb diferència, les emissions de gasos d'efecte hivernacle no van parar de créixer i el medi ambient dels Estats Units no a parat de degradar-se, especialment en zones tan sensibles com Alaska, privatitzada en part per a benefici de les companyies petrolieres. Què va ser “de la revolució ecològica del? És més fàcil parlar quan no respons de les teves accions. “Consells embeno que per al meu no tinc”.
El millor del gore ha estat sens dubte desemmascarar als “negacionistes” del canvi climàtic com la “Coalició pel clima Global formada per empreses amb interessos en la indústria del carbó. Aquest lobby ha finançat estudis que qüestionaven la influència de les emissions de carboni en l'atmosfera i fins al propi escalfament global amb l'objectiu de crear “dubtes raonables” en l'opinió pública.
AL Gore advoca per reduir el consum domèstic però com s'ha publicat en els mitjans no predica amb l'exemple (s'ha comentat que la seva família gasta 20 vegades mes que una família mitja americana). Tampoc ha fet donacions dels quantiosos beneficis que ha proporcionat el seu documental ni els 180.000 euros! que cobra per xerrada per a investigació. Pot ser que sigui demagògic atacar-li per aquest costat però les dades clamen al cel.
LA REVOLUCIÓ ECOLOGICA SERA SOCIALISTA O NO SERÀ.
AL Gore i tots els governs capitalistes intenten combatre l'escalfament global simplement canviant les fonts d'energia i reduint minimament el consum domèstic. No es plantegen reformes estructurals ni canvis en el model social i productiu que ens aquesta duent a la ruïna. Per això les seves recomanacions, la seva “revolució verda” no són més que petits pegats d'un sistema caduco i desbordat. És possible que AL Gore tingui un sentiment ecològic sincer però en la seva etapa en el govern va demostrar ser el problema i no la solució. El planeta necessita una revolució no solament ecològica sinó total que ens salvi del precipici on ens estan empenyent gents com AL Gore.
