I.- La Revolució que va tenir lloc a Rússia el 25 d'octubre de 1917, segons el calendari juliano (7 de novembre en el gregorià), es distingeix d'altres revolucions pel seu caràcter de revolució augural i universal. En efecte, encara que avui aquesta gran commoció històrica sofreix una sort de parèntesi en el país en el qual va tenir lloc, altres països i en altres latituds, continuen el transito del capitalisme al socialisme, inaugurat a l'octubre de 1917. Va ser l'esdeveniment polític més important del Segle XX; el primer esclat victoriós de la Revolució Socialista Mundial i la primera experiència que va tenir la capacitat de demostrar a la humanitat que sorgiria un sistema social superior, el socialisme, que vencia al capitalisme.
Així ho van anunciar els documents i les obres fonamentals que van pronosticar la inevitabilidad d'aquest nou gir que donaria la història. Va ser la revolució que venia precedida d'un diagnòstic científic de la necessitat històrica del canvi, a l'haver fet la disección de l'estructura de la societat capitalista, de les seves contradiccions i al descobrir l'imperatiu històric de la seva superació. Els creadors de la concepció que guiava aquesta Revolució ho van dir en el “Manifest Comunista”, redactat per Marx i Engels, per al primer instrument orgànic que forjava el proletariat: la Internacional.
Va correspondre al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), encapçalat per Lenin, el mèrit d'haver determinat el moment que en el seu país estaven donades les condicions objectives i subjectives per al triomf de la Revolució.
II.- La història ha fixat que va ser una revolució que va transitar per un camí plagat de dificultats, de grans dolors i sacrificis humans, tant de les masses populars que la feien vencedora, com de qui eren despullats del poder i les riqueses que havien acumulat a costa de l'explotació dels primers. La rudeza amb la qual van transcórrer els primers temps de la Revolució d'Octubre, no és el resultat dels desitjos del proletariat ni els camperols ni dels seus conductors polítics. És el resultat penós d'una regularitat fins al moment inevitable: la violència social, en aquest cas, com “comare de la història”. Empero cal remarcar que la violència, sobretot la cruenta, es deu al fet que els desplaçats, els usufructuaris de sempre recorren a la força per a defensar els seus privilegis i béns.
Recordi's que la Rússia revolucionària emergia - de la I Guerra Mundial - famolenca i amb el seu aparell productiu destruït. Immediatament sorgeix la guerra civil que segueix dessagnant a l'immens país i es completa amb la intervenció de 16 Estats que busquen “ofegar al nen en el bressol”. Va ser obvi que, en semblant context, la confrontació entre el nou que naixia i el vell que es negava morir va ser inmisericorde. Per fi, la Revolució Socialista va triomfar sobre les seves múltiples enemics.
III.- De part dels revolucionaris es va necessitar una voluntat de ferro i, simultàniament, una gran flexibilitat tàctica per a resoldre els problemes que heretaven de la vella societat, així com per a encarar les noves tasques. Les dues primeres mesures del nou poder van ser el decret de la pau i la liquidació del latifundi. Van sorgir noves relacions de producció en la qual uns homes no explotaven a uns altres i s'assentaven en un nou sistema de propietat; els mitjans de producció de la indústria, sobretot de la indústria pesada i extractiva, van passar a ser propietat de tot el poble. Empero la virtual fallida de la producció tant industrial com agrària va obligar a adoptar, transitòriament, la nova política econòmica (NEP) per a restablir i reactivar la producció, sense abandonar els objectius de la transformació socialista. En un termini relativament curt es van superar vells mals com les fams, l'atur i l'analfabetisme i es va assistir després a un accelerat creixement econòmic amb l'aplicació dels plans quinquennals. La vella Rússia autocrática, feudal, endarrerida i sense justícia social - convertida ja a la Unión de Repúbliques Socialistes Soviètiques - es va transformar en una potència no només econòmica, sinó que va donar exemple de la possibilitat de desenvolupar un model social que fes de la persona humana el centre de les realitzacions. El que va venir en cridar-se “Estat de benestar social” o “Estat protector”, en el sistema capitalista no és, sinó el reflex del que va fer la Unión Soviètica, al com es van veure obligades a realitzar les burgesies, sobretot dels països europeus.
IV.- La Revolució d'Octubre va ser una revolució amb altíssima participació popular; va ser obra de les masses organitzades, dirigides per la classe obrera i el seu partit d'avantguarda, el Partit Comunista (bolchevique, {PCb}). Aquest va posar en pràctica l'aliança natural dels obrers amb els camperols pobres o sense terra, però no es va limitar a aquests. Altres sectors socials: el dels pobres en general; el proletariat en el sentit batego del terme, treballadors diversos que no exploten a ningú; integrants de les capes mitges i la intel·lectualitat i artistes revolucionaris, també van fer el seu aporti per a plasmar la Revolució i construir el Socialisme.
És falsa la interpretació sobre la base social de la Revolució d'Octubre. Afirmen que va ser una obra sectaria imposada per un únic partit, el PC (b), i en representació d'una sola classe social. En realitat, la virtut dels bolcheviques va ser crear no només un partit disciplinat i dotat d'una ideologia revolucionària i científica, sinó d'un sistema d'aliances socials que va saber involucrar, en la nova obra, a la majoria aixafadora del poble. En aquest sentit, la creació partidària a l'estil leninista, segueix sent el partit de nou tipus, imprescindible per a dur a bon terme el procés de construcció de la nova societat. Els comunistes no van excloure a altres partits del procés revolucionari. Van convidar als eseres (socialistes) d'esquerra a integrar el primer Comisariato (gabinet) del Poble. Individualment es van incorporar molts mencheviques (socialdemòcrates), professionals avançats sense partit.
V.- Va ser la primera revolució social que s'assentava en un país multinacional, pluricultural i plurilingüe i on es professaven diverses religions. Aquesta va ser una dificultat addicional per al desenvolupament de la Revolució que havia de contar amb les peculiaritats, tradicions i en alguns casos fins a amb alguns pobles que no posseïen alfabet propi. Òbviament la reacció, interna i externa, aprofitava aquestes diferències per a estimular velles animadversions, disputes territorials, prejudicis etnocentristas, odis religiosos, etcètera. L'organització d'un Estat multinacional i amb un nou sistema polític, va implicar moltes dificultats, particularment pel fet que diversos pobles no tenien continuïtat territorial o estaven traslapados. No obstant això, es va mantenir la unitat del país respectant els principis essencials del tractament marxista leninista de la qüestió nacional, sobretot respectant la igualtat de drets, la unió voluntària i el dret a l'autodeterminació. En gran mesura es va plasmar el pas d'un país de “presó dels pobles”, en l'expressió de Lenin, durant el zarismo, a una unió entre iguals. A pesar dels errors que es van poder haver comès en aquesta matèria, és evident que va anar el primer intent de solució sota un nou règim social i polític. Després de molt temps d'haver sofert guerres, mutilacions territorials, saqueig dels seus recursos, etcètera, les nacions i nacionalitats, més de cent, van viure en pau i van prosperar en conjunt. En gran mesura el que va poder construir el socialisme ho ha descompost de la pitjor manera la destrucció contrarrevolucionaria d'aquesta unitat.
VI.- Només l'accelerada construcció del socialisme i la transformació de la URSS en una potència industrial, va fer que pogués transformar-se en una potència militar. La URSS té l'indiscutible mèrit d'haver estat el factor polític i militar principal per a la derrota del feixisme en la II GM. Avui, gràcies a la contrarrevolución que va destruir la URSS, es pretén desfigurar la història i ignorar que va ser l'Exèrcit Vermell el qual “va esbudellar”, com digués un connotat polític burgès, la màquina bèl·lica de l'Alemanya nazi. Com en el seu temps ho van reconèixer, sense discussió, va anar la URSS la qual va salvar a la humanitat de l'esclavitud que pretenia implantar el nazisme.
VII. El PCUS va criticar els errors i violacions que es van cometre en la conducció de la societat i el propi Partit en l'època de l'adreça de Stalin. Va haver manifestacions negatives que es que es van donar en dos plànols: el culte a la personalitat i les violacions de la legalitat socialista. El primer fenomen ha ocasionat danys a la causa del socialisme per ser un estil de treball i una conducta dirigent aliens a la concepció marxista de masses i d'adreça col·lectiva i perquè va tendir a imitar-se desembocant en deformacions que van trigar en corregir-se. El segon pla va anar directament el de les violacions a la legalitat socialista. No obstant això, això no pot servir de pretext per a estendre aquests fenòmens negatius a tota la concepció marxista leninista ni a l'obra socialista en la URSS ni en cap altre lloc del món. Tampoc pot servir de pretext per a negar el paper de J. V. Stalin en la construcció del socialisme, en la derrota de la contrarrevolución i de les desviacions del leninisme; en la victòria sobre el feixisme en la II GM.
És notori que gran part de la contrarrevolución, sobretot en el període de la cridada perestroika, es va basar en una crua campanya “antiestalinista”. En fons va ser, gens menys i gens més, que el anticomunismo en la seva pitjor forma: el antisovietismo. És important assenyalar que, amb el temps i la revisió històrica necessària i per a qui aborden el tema amb honestedat, es buida la mentida grollera, l'alteració de la veritat històrica i fins a de les xifres milionàries de gent que hauria estat reprimida, eliminada o passat pels camps de treball.
VIII.- A la conclusió de la II GM i per la victòria de la URSS, es van donar noves condicions per a la lluita dels pobles oprimits i depenents i per a l'alliberament de milions de persones de l'explotació capitalista. Va emergir el camp socialista, va triomfar la Revolució Xinesa; altres pobles com Vietnam i Corea, que van alliberar part del seu territori, van continuar la lluita, contant amb un sòlid suport de la URSS. Es va esfondrar el sistema colonial de l'imperialisme i nombrosos pobles van adquirir la independència; alguns d'ells de nombrosa població, extensos en territori i recursos naturals i que adquiririen en poc temps gran pes polític internacional.
Més endavant es va produir el triomf de la Revolució Cubana que va significar un nou impuls a la lluita dels pobles, aquesta vegada en el Continent Americà. Cuba continua la construcció del socialisme i és, sobretot per a Amèrica Llatina i el Carib, una victoriosa experiència a pesar de l'assetjament i el bloqueig imperialista i la dràstica disminució de l'ajuda a la caiguda de la URSS. Aquest és el millor exemple que el procés de transició del capitalisme al socialisme continua i és vigilant dels principis de la Revolució. Altres pobles, com Veneçuela, han començat a seguir aquesta petjada i exemple. Els comunistes bolivians abriguem l'esperança que l'actual procés polític del nostre país es converteixi, igualment, en un procés revolucionari cap al socialisme.
IX.- La Unió Soviètica no només va demostrar la possibilitat d'un nou ordre social superior al capitalisme. Havia liquidat antigues plagues com l'analfabetisme; tenia una medicina universal, gratuïta i avançada; feia dècades que no coneixia la desocupació i assegurava una vellesa cada vegada més digna. El desenvolupament de la cultura i les arts va arribar nivells envejables i eren d'accés al gran públic. En la recreació i sobretot en la pràctica de l'esport, va conquistar metes extraordinàries, sense que aquesta pràctica es mercantilizara. Es podria esmentar altres assoliments més, però volem sobretot subratllar el gran desenvolupament de la ciència i la tècnica i els abastos espectaculars que la URSS apareixia la potència pionera, com ho va anar per exemple en la conquesta del cosmos. La ciència es va convertir directament en una força productiva.
X.- És complicat analitzar les causes de la caiguda de la URSS. Sens dubte es tracta d'un complex de factors que van des de problemes generats internament fins a l'acció contínua de l'imperialisme i les seves agències. No és tasca nostra ni és l'oportunitat per a desentranyar el conjunt de les causes i les circumstàncies que van possibilitar que es frustrés una Revolució com la d'Octubre del 17 que va anar l'assoliment i el patrimoni més important del proletariat mundial. No obstant això, és innegable que la burocratització del Partit i el govern van jugar el paper principal. El formalisme, repetició dogmàtica i escolástica del marxisme, convertit en fórmules sense vida o que poc tenien a veure amb ella. L'estancament del desenvolupament de la teoria revolucionària i la falta de la pràctica d'una adreça col·lectiva van possibilitar que, “des de dalt i des d'endins”, com ja fa temps ho va apreciar el nostre partit, actuaran els traïdors i contrarrevolucionarios que paralogizaron a la classe obrera, als treballadors i al propi Partit, que no van poder reaccionar degudament.
XI.- Ha passat, malgrat tot, l'hora de les lamentacions. Àdhuc amb les dificultats actuals, de la intensa acció de tot l'aparell ideològic i mediàtic de l'imperialisme, les masses populars es van llevant les benes que, momentàniament, li van impedir veure la realitat del que esdevenia, sobretot en el que és el territori de l'antiga Unió Soviètica. La classe obrera, els creadors reals de la riquesa social amplien les seves files. Es converteixen en més i més milions que, com ho van predir els clàssics del socialisme científic, seran els irreemplaçables enterradores del vell règim. Aquest té una irreparable crisi que es ahonda indefectiblement i de la qual no podrà sortir, sinó enfonsar-se més, precisament perquè recorre a remeis que empitjoren els seus mals.
La intel·lectualitat honesta i revolucionària que en el món sencer creix i es desenvolupa fins a en les ciutadelles de l'imperialisme està fent un aporti formidable a l'esclariment necessari de les lleis que regeixen el desenvolupament social en aquesta època de grans canvis i avanços científics. Segueix plantejada la contradicció fonamental del capitalisme: el caràcter social del treball i la creació de la riquesa social, mentre que la seva apropiació segueix sent privada. Només allí on se soluciona aquesta contradicció el desenvolupament social és més harmònic i satisfà les necessitats de persona humana.
A tot això es retornarà més primerenc que trigui perquè el camí esbrossat per la Gran Revolució Socialista d'Octubre segueix obert per a tota la humanitat.
Així ho van anunciar els documents i les obres fonamentals que van pronosticar la inevitabilidad d'aquest nou gir que donaria la història. Va ser la revolució que venia precedida d'un diagnòstic científic de la necessitat històrica del canvi, a l'haver fet la disección de l'estructura de la societat capitalista, de les seves contradiccions i al descobrir l'imperatiu històric de la seva superació. Els creadors de la concepció que guiava aquesta Revolució ho van dir en el “Manifest Comunista”, redactat per Marx i Engels, per al primer instrument orgànic que forjava el proletariat: la Internacional.
Va correspondre al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), encapçalat per Lenin, el mèrit d'haver determinat el moment que en el seu país estaven donades les condicions objectives i subjectives per al triomf de la Revolució.
II.- La història ha fixat que va ser una revolució que va transitar per un camí plagat de dificultats, de grans dolors i sacrificis humans, tant de les masses populars que la feien vencedora, com de qui eren despullats del poder i les riqueses que havien acumulat a costa de l'explotació dels primers. La rudeza amb la qual van transcórrer els primers temps de la Revolució d'Octubre, no és el resultat dels desitjos del proletariat ni els camperols ni dels seus conductors polítics. És el resultat penós d'una regularitat fins al moment inevitable: la violència social, en aquest cas, com “comare de la història”. Empero cal remarcar que la violència, sobretot la cruenta, es deu al fet que els desplaçats, els usufructuaris de sempre recorren a la força per a defensar els seus privilegis i béns.
Recordi's que la Rússia revolucionària emergia - de la I Guerra Mundial - famolenca i amb el seu aparell productiu destruït. Immediatament sorgeix la guerra civil que segueix dessagnant a l'immens país i es completa amb la intervenció de 16 Estats que busquen “ofegar al nen en el bressol”. Va ser obvi que, en semblant context, la confrontació entre el nou que naixia i el vell que es negava morir va ser inmisericorde. Per fi, la Revolució Socialista va triomfar sobre les seves múltiples enemics.
III.- De part dels revolucionaris es va necessitar una voluntat de ferro i, simultàniament, una gran flexibilitat tàctica per a resoldre els problemes que heretaven de la vella societat, així com per a encarar les noves tasques. Les dues primeres mesures del nou poder van ser el decret de la pau i la liquidació del latifundi. Van sorgir noves relacions de producció en la qual uns homes no explotaven a uns altres i s'assentaven en un nou sistema de propietat; els mitjans de producció de la indústria, sobretot de la indústria pesada i extractiva, van passar a ser propietat de tot el poble. Empero la virtual fallida de la producció tant industrial com agrària va obligar a adoptar, transitòriament, la nova política econòmica (NEP) per a restablir i reactivar la producció, sense abandonar els objectius de la transformació socialista. En un termini relativament curt es van superar vells mals com les fams, l'atur i l'analfabetisme i es va assistir després a un accelerat creixement econòmic amb l'aplicació dels plans quinquennals. La vella Rússia autocrática, feudal, endarrerida i sense justícia social - convertida ja a la Unión de Repúbliques Socialistes Soviètiques - es va transformar en una potència no només econòmica, sinó que va donar exemple de la possibilitat de desenvolupar un model social que fes de la persona humana el centre de les realitzacions. El que va venir en cridar-se “Estat de benestar social” o “Estat protector”, en el sistema capitalista no és, sinó el reflex del que va fer la Unión Soviètica, al com es van veure obligades a realitzar les burgesies, sobretot dels països europeus.
IV.- La Revolució d'Octubre va ser una revolució amb altíssima participació popular; va ser obra de les masses organitzades, dirigides per la classe obrera i el seu partit d'avantguarda, el Partit Comunista (bolchevique, {PCb}). Aquest va posar en pràctica l'aliança natural dels obrers amb els camperols pobres o sense terra, però no es va limitar a aquests. Altres sectors socials: el dels pobres en general; el proletariat en el sentit batego del terme, treballadors diversos que no exploten a ningú; integrants de les capes mitges i la intel·lectualitat i artistes revolucionaris, també van fer el seu aporti per a plasmar la Revolució i construir el Socialisme.
És falsa la interpretació sobre la base social de la Revolució d'Octubre. Afirmen que va ser una obra sectaria imposada per un únic partit, el PC (b), i en representació d'una sola classe social. En realitat, la virtut dels bolcheviques va ser crear no només un partit disciplinat i dotat d'una ideologia revolucionària i científica, sinó d'un sistema d'aliances socials que va saber involucrar, en la nova obra, a la majoria aixafadora del poble. En aquest sentit, la creació partidària a l'estil leninista, segueix sent el partit de nou tipus, imprescindible per a dur a bon terme el procés de construcció de la nova societat. Els comunistes no van excloure a altres partits del procés revolucionari. Van convidar als eseres (socialistes) d'esquerra a integrar el primer Comisariato (gabinet) del Poble. Individualment es van incorporar molts mencheviques (socialdemòcrates), professionals avançats sense partit.
V.- Va ser la primera revolució social que s'assentava en un país multinacional, pluricultural i plurilingüe i on es professaven diverses religions. Aquesta va ser una dificultat addicional per al desenvolupament de la Revolució que havia de contar amb les peculiaritats, tradicions i en alguns casos fins a amb alguns pobles que no posseïen alfabet propi. Òbviament la reacció, interna i externa, aprofitava aquestes diferències per a estimular velles animadversions, disputes territorials, prejudicis etnocentristas, odis religiosos, etcètera. L'organització d'un Estat multinacional i amb un nou sistema polític, va implicar moltes dificultats, particularment pel fet que diversos pobles no tenien continuïtat territorial o estaven traslapados. No obstant això, es va mantenir la unitat del país respectant els principis essencials del tractament marxista leninista de la qüestió nacional, sobretot respectant la igualtat de drets, la unió voluntària i el dret a l'autodeterminació. En gran mesura es va plasmar el pas d'un país de “presó dels pobles”, en l'expressió de Lenin, durant el zarismo, a una unió entre iguals. A pesar dels errors que es van poder haver comès en aquesta matèria, és evident que va anar el primer intent de solució sota un nou règim social i polític. Després de molt temps d'haver sofert guerres, mutilacions territorials, saqueig dels seus recursos, etcètera, les nacions i nacionalitats, més de cent, van viure en pau i van prosperar en conjunt. En gran mesura el que va poder construir el socialisme ho ha descompost de la pitjor manera la destrucció contrarrevolucionaria d'aquesta unitat.
VI.- Només l'accelerada construcció del socialisme i la transformació de la URSS en una potència industrial, va fer que pogués transformar-se en una potència militar. La URSS té l'indiscutible mèrit d'haver estat el factor polític i militar principal per a la derrota del feixisme en la II GM. Avui, gràcies a la contrarrevolución que va destruir la URSS, es pretén desfigurar la història i ignorar que va ser l'Exèrcit Vermell el qual “va esbudellar”, com digués un connotat polític burgès, la màquina bèl·lica de l'Alemanya nazi. Com en el seu temps ho van reconèixer, sense discussió, va anar la URSS la qual va salvar a la humanitat de l'esclavitud que pretenia implantar el nazisme.
VII. El PCUS va criticar els errors i violacions que es van cometre en la conducció de la societat i el propi Partit en l'època de l'adreça de Stalin. Va haver manifestacions negatives que es que es van donar en dos plànols: el culte a la personalitat i les violacions de la legalitat socialista. El primer fenomen ha ocasionat danys a la causa del socialisme per ser un estil de treball i una conducta dirigent aliens a la concepció marxista de masses i d'adreça col·lectiva i perquè va tendir a imitar-se desembocant en deformacions que van trigar en corregir-se. El segon pla va anar directament el de les violacions a la legalitat socialista. No obstant això, això no pot servir de pretext per a estendre aquests fenòmens negatius a tota la concepció marxista leninista ni a l'obra socialista en la URSS ni en cap altre lloc del món. Tampoc pot servir de pretext per a negar el paper de J. V. Stalin en la construcció del socialisme, en la derrota de la contrarrevolución i de les desviacions del leninisme; en la victòria sobre el feixisme en la II GM.
És notori que gran part de la contrarrevolución, sobretot en el període de la cridada perestroika, es va basar en una crua campanya “antiestalinista”. En fons va ser, gens menys i gens més, que el anticomunismo en la seva pitjor forma: el antisovietismo. És important assenyalar que, amb el temps i la revisió històrica necessària i per a qui aborden el tema amb honestedat, es buida la mentida grollera, l'alteració de la veritat històrica i fins a de les xifres milionàries de gent que hauria estat reprimida, eliminada o passat pels camps de treball.
VIII.- A la conclusió de la II GM i per la victòria de la URSS, es van donar noves condicions per a la lluita dels pobles oprimits i depenents i per a l'alliberament de milions de persones de l'explotació capitalista. Va emergir el camp socialista, va triomfar la Revolució Xinesa; altres pobles com Vietnam i Corea, que van alliberar part del seu territori, van continuar la lluita, contant amb un sòlid suport de la URSS. Es va esfondrar el sistema colonial de l'imperialisme i nombrosos pobles van adquirir la independència; alguns d'ells de nombrosa població, extensos en territori i recursos naturals i que adquiririen en poc temps gran pes polític internacional.
Més endavant es va produir el triomf de la Revolució Cubana que va significar un nou impuls a la lluita dels pobles, aquesta vegada en el Continent Americà. Cuba continua la construcció del socialisme i és, sobretot per a Amèrica Llatina i el Carib, una victoriosa experiència a pesar de l'assetjament i el bloqueig imperialista i la dràstica disminució de l'ajuda a la caiguda de la URSS. Aquest és el millor exemple que el procés de transició del capitalisme al socialisme continua i és vigilant dels principis de la Revolució. Altres pobles, com Veneçuela, han començat a seguir aquesta petjada i exemple. Els comunistes bolivians abriguem l'esperança que l'actual procés polític del nostre país es converteixi, igualment, en un procés revolucionari cap al socialisme.
IX.- La Unió Soviètica no només va demostrar la possibilitat d'un nou ordre social superior al capitalisme. Havia liquidat antigues plagues com l'analfabetisme; tenia una medicina universal, gratuïta i avançada; feia dècades que no coneixia la desocupació i assegurava una vellesa cada vegada més digna. El desenvolupament de la cultura i les arts va arribar nivells envejables i eren d'accés al gran públic. En la recreació i sobretot en la pràctica de l'esport, va conquistar metes extraordinàries, sense que aquesta pràctica es mercantilizara. Es podria esmentar altres assoliments més, però volem sobretot subratllar el gran desenvolupament de la ciència i la tècnica i els abastos espectaculars que la URSS apareixia la potència pionera, com ho va anar per exemple en la conquesta del cosmos. La ciència es va convertir directament en una força productiva.
X.- És complicat analitzar les causes de la caiguda de la URSS. Sens dubte es tracta d'un complex de factors que van des de problemes generats internament fins a l'acció contínua de l'imperialisme i les seves agències. No és tasca nostra ni és l'oportunitat per a desentranyar el conjunt de les causes i les circumstàncies que van possibilitar que es frustrés una Revolució com la d'Octubre del 17 que va anar l'assoliment i el patrimoni més important del proletariat mundial. No obstant això, és innegable que la burocratització del Partit i el govern van jugar el paper principal. El formalisme, repetició dogmàtica i escolástica del marxisme, convertit en fórmules sense vida o que poc tenien a veure amb ella. L'estancament del desenvolupament de la teoria revolucionària i la falta de la pràctica d'una adreça col·lectiva van possibilitar que, “des de dalt i des d'endins”, com ja fa temps ho va apreciar el nostre partit, actuaran els traïdors i contrarrevolucionarios que paralogizaron a la classe obrera, als treballadors i al propi Partit, que no van poder reaccionar degudament.
XI.- Ha passat, malgrat tot, l'hora de les lamentacions. Àdhuc amb les dificultats actuals, de la intensa acció de tot l'aparell ideològic i mediàtic de l'imperialisme, les masses populars es van llevant les benes que, momentàniament, li van impedir veure la realitat del que esdevenia, sobretot en el que és el territori de l'antiga Unió Soviètica. La classe obrera, els creadors reals de la riquesa social amplien les seves files. Es converteixen en més i més milions que, com ho van predir els clàssics del socialisme científic, seran els irreemplaçables enterradores del vell règim. Aquest té una irreparable crisi que es ahonda indefectiblement i de la qual no podrà sortir, sinó enfonsar-se més, precisament perquè recorre a remeis que empitjoren els seus mals.
La intel·lectualitat honesta i revolucionària que en el món sencer creix i es desenvolupa fins a en les ciutadelles de l'imperialisme està fent un aporti formidable a l'esclariment necessari de les lleis que regeixen el desenvolupament social en aquesta època de grans canvis i avanços científics. Segueix plantejada la contradicció fonamental del capitalisme: el caràcter social del treball i la creació de la riquesa social, mentre que la seva apropiació segueix sent privada. Només allí on se soluciona aquesta contradicció el desenvolupament social és més harmònic i satisfà les necessitats de persona humana.
A tot això es retornarà més primerenc que trigui perquè el camí esbrossat per la Gran Revolució Socialista d'Octubre segueix obert per a tota la humanitat.